Sempre m’ha fascinat l’art povera. Sobretot la utilització de materials “no convencionals”. Sempre m’ha captivat la manera en què han estat tractats, materials “impurs” per l’art, fets servir per a fer art, el material en sí com a peça artística. Més que els materials, la matèria. Trencar les barreres, deixant de banda els olis, el marbre, l’or... En el meu petit món de joiera lluito per això, per aconseguir prescindir dels metalls purs, buscant noves formes, nous conceptes i nous colors en altres matèries. Però sembla que només ho comprenguin o ho respectin uns pocs.
Jo penso que no és la matèria que fa l’obra, sinó que és l’obra que condiciona la matèria. Un terròs de sucre, deixa de ser sucre per ser un maó que es pot dissoldre, un plàstic de bossa deixa de ser de bossa per ser una matèria elàstica, translúcida i fràgil. Només fan la funció que han de fer, i si han de ser terrós de sucre, o bossa, ho són.
Jo penso que no és la matèria que fa l’obra, sinó que és l’obra que condiciona la matèria. Un terròs de sucre, deixa de ser sucre per ser un maó que es pot dissoldre, un plàstic de bossa deixa de ser de bossa per ser una matèria elàstica, translúcida i fràgil. Només fan la funció que han de fer, i si han de ser terrós de sucre, o bossa, ho són.
No hay comentarios:
Publicar un comentario