viernes, abril 30, 2010

El banquete de la belleza

Florecen las olas de la pasión y se experimenta el calor en las mejillas, el alivio del estómago y la alegría del corazón, cuando las personas dotadas de esta fecundidad según el alma también se prendan de las almas bellas -más que de los cuerpos- y se esfuerzan por conducirlas hacia su máxima perfección, desarrollando en ellas todas sus posibilidades latentes.* Pero, un artista que se interesa en su nombre, en su grandeza, en satisfacer su ambición, que se compara con otros, ha dejado de ser un artista, es meramente un técnico como todos los demás. Lo cual implica, en realidad, que para amar algo tiene que terminar toda ambición, todo deseo de ser reconocido por la sociedad, sociedad que, en cualquier forma, está podrida.** Así como los néctares de la vida se consagran en la naturaleza y su devenir sensible, el arte es un destello hacia la verdad de este mundo, cuya verdadera trascendencia del ser se encuentra en la poesía que destilan los sentidos.
Quedémonos por un instante con la frase que pronuncia el personaje de Babette: “Un artista nunca es pobre”.

*Introducción de Antonio Rodríguez Huéscar para El Banquete de Platón; colección “Los libros que cambiaron el mundo”; 2009, edición Prisa Innova S.L., bajo licencia Aguilar S.A. de Ediciones, 1966-1969.
**Krishnamurti. “Sobre la ética y los medios de vida”; 1995, Ed. Edaf, S.A., Madrid.

Salvador Juanpere

…de la pensée et du faire.


Aquello puede rodar como el cascarón desprendido de un caracol por una pendiente, o puede presentar el soplo inexistente de imágenes.
El arte conceptual o del concepto, audiencia del gusto subjetivo.

Jessica curran u

Babettes gæstebud

I’d rather take the long and winding road, and never arrive, than the highway to-
bachelor in economics-a car- three dogs-a baby girl-later divorcee-with a cat and three new teenaged sons. I’d rather never arrive anywhere, but camp on the road, collecting flowers, laying my gaze on fantastic views and facing dangerous animals. I comfort myself in knowing that with art- I will never be fully taught. I can improve myself every day. Isn’t this an analogue to life? Should we not improve ourselves on any level of existence? Never give up. Be true to yourself. When you have a wish of becoming something, the desire comes from inside you hence it’s already is a part of you. The idea already changed you. We are one with time, relative creatures. We are millions of theories and synthesis which agrees and disagrees. We cannot be defined. We are only ourselves. You cannot be someone else. This is the wonder of you- you unique human being. Your creation should be an extension of yourself, and the more you put into it, the more other people can take out of it. Your creation is not a social behavior; it’s a relationship with yourself. Would you ever cheat on yourself? Why be pretentious? Be honest. Integrity, vitality, confidence. You cannot be someone else. Unique, fantastic human being.
I’d rather have tried and failed. I’d rather have loved and been heartbroken. I’d rather experience a lot of pain, than to be comfortably num.

suerte
jess
*As a final comment concerning integrity and art; I do believe that seeing a dubbed movie is like putting ketchup on Babette’s turtle soup…

jueves, abril 29, 2010

Beatriz Maldonado. Procés Escultura


Beatriz Maldonado

Reflexió post-Babette

La creació per arribar a la felicitat explicada des de la creació, un exercici que la literatura ha explorat en obres com El perfum (Patrick Süskind), El retrat de Dorian Gray (Oscar Wilde), El retrat oval (Edgar Allan Poe) o El festí de babette en el cinema (Gabriel Axel). Tota expressió artística mostra com som o allò que voldriem ser, no és estrany doncs que en l'imaginari col·lectiu circuli aquesta "obra perfecte", la bellesa pura, quelcom que tothom pot admirar o hauria de poder admirar. Deixo un petit conte que vaig escriure fa un temps per a reflexionar sobre aquesta qüestió i un autoretrat de la serie "Multiple self-portraits" http://www.flickr.com/photos/marxal/sets/72157623829595368/ en relació al conte i al subjecte plantejat.

Self portraiting in a selfportrait and looking at Cartier-Bresson's pictures

No es podia moure

"Todo arte es a un tiempo superficie y símbolo. Aquellos que traspasan la superficie y aquellos que leen el símbolo lo hacen bajo su propia responsabilidad."
Oscar Wilde,
El retrat de Dorian Gray

Aleshores despertà. No es podia moure; estava al seu estudi trist d’artista fracassat.

No es podia moure; què collons hi feia allà, no recordava res i l’alcohol i les drogues no hi ajuden.

No es podia moure; el seu estudi estava com sempre: pinzells deprimits, teles silencioses, vestidors monstruosos i pintura putrefacta.

No es podia moure; tenia la cara humida i aixafada, semblava enclastada sobre un mur. Els braços i les cames no hi eren, sols la seva cara avorrida. Va passar hores immòbil al seu cau, fins i tot dies.

No es podia moure; només mirar, més tard observar i fins i tot pensar. Pel seu immens finestral veia una bella paret d’un color de gos que fuig, es distreia observant com el sol l’impregnava de clarobs- curs i sempre acabava reflexionant intensament sobre metafísica quàntica transgressiva.

No es podia moure; des que li van posar la paret tot va començar a anar malament, els crítics no entenien per què totes les seves immenses teles estaven envaïdes completament per un color de gos que fuig, i esclar, els mecenes un cop n’havien comprat una, perquè en volien una altra. Tots enyo- raven les espectaculars postes de sol, els núvols embriagadors i aquell blau subtil que et feia volar fins al mateix cel per després caure com una estrella madura al mar calmat i refrescant. Però què volien que fes? si li havien incrostat aquell bloc de pisos als morros perquè els turistes es poguessin fotre de caps a la platja; són els problemes que tenen la mímesi i l’especulació immobiliaria, incom- patibles entre si.

No es podia moure; després de setmanes immòbil va sentir com una clau penetrava el pany de la porta, acte seguit es va obrir. No ho podia creure era ell! Ell? Així qui cony era ell?

No es podia moure; l’altre ell va seure al tamboret. Tenia una expressió malencònica amb un toc de prepotent, no hi havia dubte era ell; però si ell, malgrat que no es pogués moure, era ell, qui era aquell altre ell.

No es podia moure; van trucar a la porta i l’altre ell va obrir impacient. La seva exdona va entrar, cap dels dos va dir una paraula, la passió havia començat, més tard es va convertir en luxúria i després de destrossar la meitat de la seva obra color de gos que fuig es van transformar en autèntics salvatges. La seva exdona, una frígida neuròtica follant d’aquella manera! Increïble.

No es podia moure; en vistes l’èxit de la seva presència, ja que sabia del cert que l’alcohol i les dro- gues no tenien res a veure amb el que estava passant, va començar a pensar qui collons era aquell altre ell i de passada què hi fotia ell allà.

No es podia moure; l’altre ell li resultava estrany, en plena passió, l’expressió malencònica i prepotent del seu rostre no canviava; és més, aquell nas no era ben bé el seu, li faltava alguna cosa, i abans de tot això per una de les seves breus depressions existencials feia setmanes que no s’afaitava, en canvi l’altre ell anava ben afaitat, però malencònic.

No es podia moure; en plena serenitat mental, mentre sentia els gemecs de la seva exdona que l’havia abandonat per un dissenyador d’interiors en veure el fracàs artístic del seu marit, va estar donant voltes al que estava passant.

No es podia moure; va recordar que en un dels seus atacs egocèntrics d’escala universal, s’havia estat fent un autoretrat; aquest havia de ser l’encarregat de recordar pels segles dels segles el gran geni que havia estat, una reproducció exacta del seu súper ell, una obra que els espectadors haurien d’admirar agenollats sobre claus rovellats per a poder suportar la bellesa i la perfecció que contin- dria. Però no va ser capaç, era massa perfecte per a ser representat sols amb pintura, i a més tenia un nas difícil perquè el seu amic li va fotre la santa hòstia amb la pilota de futbol quan eren petits jugant a la plaça del poble.

No es podia moure; el seu altre ell ja s’havia acabat el cigarret. Va recomposar els trossos de roba que havien quedat al terra i va marxar amb presses. La seva exdona es va quedar ajeguda i satisfeta allà on l’altre ell l’havia deixat.

No es podia moure; al cap d’unes hores la seva exdona es va despertar. Com era típic en ella va or- denar desenfrenada el caos que havien organitzat ella i l’altre ell. En un moment l’estudi va quedar impecable, fins i tot millor que en els vells temps de glòria.

Es movia; només podia veure l’impressionant escot de la seva exdona, lentament es va anar des- plaçant cap amunt fins arribar al rostre. Aquells ulls blaus el miraven amb admiració, s’apropaven al mateix ritme que es tancaven fins que els seus llavis de porcellana el van besar. Més tard es van allunyar repetint el mateix recorregut a la inversa.

No es podia moure; la seva exdona va marxar. El que li estava passant no era fruit de cap substància psicotròpica, era culpa d’una metafísica surrealista i feroç. A Déu se li podria acudir transformar-lo en el seu autoretrat i l’autoretrat en ell? Potser al diable? Quin dels dos seria tan cruel. Estava clar que allò només podia ser obra de la metafísica més salvatge.

No es podia moure; el seu altre ell malencònico-prepotent i la seva exdona van tornar al cap d’uns dies. Cinc minuts més tard va arribar el seu antic mecenas, un enorme home de negocis capaç de fer diners amb qualsevol cosa que tingués un mínim valor artístic. La seva exdona va mostar-li l’autoretrat, el mecenas se’l va mirar i el va valorar; evidentment el seu altre ell no va estar d’acord amb la xifra proposada i va generar un intens, però ràpid debat que en termes econòmics generals va guanyar el mecenas.

Es movia; el mecenas es va endur l’autoretrat sota el braç. La higiene corporal del senyor esgarri- fava, és ben cert que els diners no fan la felicitat. El va col·locar com un sapastre a una furgoneta d’última generació i va arrencar.

No es podia moure; estava penjat a la paret d’un museu, en una sala blanca amb el terra ple de claus rovellats. Els virtuosos mars amb posta de sol li feien companyia i també algunes de les millors teles color de gos que fuig.

No es podia moure; milers d’espectadors el visitaven, escupien alguns comentaris obsens i d’altres d’agradables. Però quan arribaven a ell s’agenollaven sobre els claus rovellats perquè tanta bellesa podria fer-los oblidar el que el dolor era. Els seus ulls brillaven emocionats en contemplar tal per- fecció, hi havia gent que es passava hores immòbil contemplant-lo.

No es podia moure; estava condemnat a no poder-se moure, es temia que per la resta de l’eternitat, engarjolat en aquella esplendorosa sala. El seu autoretrat li havia robat la vida, o potser ell li havia robat l’existència al seu autoretrat. La seva existència estava limitada a un espai digne de frustració i a un temps il·limitat, digne de desesperació.

No es podia moure; ben cert era que havia assolit les més grans de les seves pretencions. Mai seria oblidat, per sempre recordat, per sempre admirat. Però a quin preu si no es podia moure, a quin preu si ni ell mateix podia contemplar aquella meravella, ell era un desconegut per a ell. Era la bellesa absoluta, la crosta desitjada per tots; i caram quins desitjos, majoritàriament noies joves i maques venien a veure’l cada dia i aprofitaven quan ningú les veia per besar-lo. Era una autèntica obsessió per a tots aquells i aquelles capaços d’estimar.

No es podia moure; però perquè a ell, quina culpa en tenia de que la bellesa existís. Perquè a ell, un ingenu badoc a la perifèria que havia malgastat la seva miserable existència cercant la bellesa al finestral del seu estudi podrit de falses esperances.

No es podia moure.

Arnau - expo Salvador Juanpere




Com va explicar-nos Salvador Juanpere el dia de la inauguració la sèrie “escultura i llenguatge” reflexiona sobre la pròpia escultura; la quantitat d’entrades al Google d’aquesta paraula en diferents idiomes, determina la rellevància cultural d’aquesta paraula al seu país, i això es representa a través de la quantitat variable de caragols que s’acumulen en cada peça. Per cert, curiós animal el caragol, que és una constant a l’obra de l’artista, a mi personalment em remet a les pròpies arrels culturals, al món rural, lo natural, però com bé es va comentar, també podem interpretar que és metàfora del propi individu, de l’artista com a ser intel·lectual independent, jo de totes maneres sempre associaré caragols i pedres, una d’aquelles imatges d’infantesa, ves què i vols fer.

Expo Salvador Juanpere

Alabastre, fusta.

Ordre, simplicitat, puresa, acabat, estructura, escultura.

186 x 176 x 16 cm, tres per sis, divuit estanteries, quaranta una peces, una peça.

2007-2010, caixes, metafísiques, Oteiza, Salvador Juanpere.

Totes i cada una de les peces que vaig veure em van provocar una sensació de delicadesa en el conjunt, de molta alerta d’alguna manera i cert respecte. En aquesta en concret “Cajas metafísicas” tot això s’hi podia observar molt detalladament i em va cridar l’atenció, tant pel material com per el seu acabat.



miércoles, abril 28, 2010

Salvador Juanpere


Una otra piece de Salvador Juanpere, como el trabago de la exposition me gusta.

La exposition de Salvador Juanpere estaba interessante para mi.

Me gusta el trabajo a la derrecha de la entrada. Es muy sencillo. Hay dos materiales de la natura y juntos son un imagen nuevo. Son simle pero interessante. En mi trabajo busco a materiales, dos elementos qui en la vida son normal pero juntos son una nueva imagen.

Tomo los materiales desde sus context y pongo juntos. Este exposition me ofreco mucho ideas por mi trabajo.


Esbós relleu (proposta nova)


Gemma Albareda. Procés Escultura



medalla (paola cordero)


Salvador Juanpere



Penso que l'artista amb les seves obres reflexiona sobre la propia disciplina; l'escultura.
Fa una reflexió dels materials; utilitzant el marbre fa unes pastilles de fang, que porten els noms d'escultors amb renom com Bernini, així els fa perdurar en el temps.
Fa també una reflexió dels procediments tècnics, amb l'obra Sculptor Constellation, els escultors avans necesitaven eines específiques per tractar els materials que s'havien d'utilitzar, pero ara? quines eines i quins materials podem fer servir?

lunes, abril 26, 2010

Salvador Juanpere















"Peanyes (objectes específics)"

Aquesta peça m’ha fet recordar el fet que sovint allò que no es diu és més important que el que es diu, que allò que no es mostra ens diu molt més que el que es mostra... i aquella màxima de la prudència, de que val més manifestar la raó per tot el que es calla que per tot el que es diu.

Salvador Juanpere


Esta escultura consta de tres cajas con tapa de vidrio en el frontal. dentro de cada una, aparece el nombre de un escultor y un objeto vinculado a su obra: en la de Cragg, un cáncamo, en la de Tápies briznas de paja y en la de penone, una vela partida por la mitad.

http://es.wikipedia.org/wiki/Tony_Cragg
http://www.fundaciotapies.org/site/spip.php?rubrique279
http://www.elcultural.es/version_papel/ARTE/2530/Giuseppe_Penone

viernes, abril 23, 2010

Exposició Salvador Juanpere

De l'exposició, que vaig trobar molt interessant, en destacaria una obra: "Sculptor Constellation". L'obra consisteix en uns panells penjats a la paret que contenen impressions parcialment velades de dibuixos d'eines diverses. Aquestes es troben com suspeses sobre punts de feltre a mode de taulell d'eines. La relació amb el títol de l'obra és el més curiós de tot: els punts de feltre es troben disposats formant el dibuix de la constel·lació de l'escultor, que existeix realment! Us en deixo una imatge:


jueves, abril 15, 2010

domingo, abril 11, 2010

Pajaro



Materiales: Queiro hacer el pajaro con metales de colores diferentes. Hay un agujero entre el pecho de pajaro y el ala para dar la ilusión de aire y el sentido de algo delicado . Voy a conetar el pajaro a un rama real con alambre. Quiero que todo está colgada en el aire pero ahora no estoy segura como.... quizas con hilo muy fino.

C.O.Bigelow

jueves, abril 08, 2010

lunes, abril 05, 2010

Proceso de modelado con barro de una figura de cuerpo humano.



Vuestro humilde sirviente debe considerar la cuestión desde el punto de vista de su propio arte. Al hacer una rueda, si procedo demasiado suavemente, es bastante fácil, pero la obra no se mantendrá firme; si procedo demasiado violentamente, eso no sólo es fatigoso, sino que las partes no ajustarán bien. Sólo cuando los movimientos de mi mano no son ni demasiado suaves ni demasiado violentos es cuando la idea de mi mente puede realizarse. Sin embargo, no puedo explicar esto con palabras; hay una habilidad en ello que no puedo enseñar a mi hijo, ni él puede aprenderla de mí.
Chuang Tzu

Clara Lladó (esbós medalló)


Relleu (idea)





Idea (frontal) i exemple del relleu

PAU SAMPERA PÁMIES

Relleu






Photo instpiration


referents medalló

"La bassa d'Horta", Pablo Picasso (1909)

referents medalló

Instantània de la bassa d'Horta de Sant Joan, presa per Picasso.

Esbós medalló relleu

"La bassa d'Horta" de Picasso i el cubisme analític/sintètic.

modelat II

modelat I

Procés modelat






PAU SAMPERA PÀMIES

domingo, abril 04, 2010


Esbos medalla


La meva idea consisteix en adaptar la dansa de matisse en una estètica cubista aplicant la técnica del relleu, així agafaré els personatges i la gestualitat del cuadre i geometritsaré les figures i posteriorment aplicaré la perspectiva. En la peça no apareixerà un pla de fons sino que aquest serà el final del cercle facilitant que es pugui col·locar la peça en qualsevol de les dues posicions.

Esbós per a relleu

sábado, abril 03, 2010

Modelat en procés

Relleu

Una forma simple, repetint-se en diferent posició en l'espai, variant així el seu punt de vista, forma una composició cubista.