domingo, mayo 27, 2007

A banda i banda

Llegint el text de Gaya, no puc evitar recordar-me a mi mateixa en aquell estiu en què vaig obrir els ulls a la realitat. Durant molts anys m’havia preocupat la idea del sentit de la vida i havia alimentat la meva curiositat amb desenes de llibres que, no obstant, no operaven en mi cap inclinació determinant. No he pogut entendre mai per què un bon dia, un click s’activà al meu cervell i, com si els núvols es dispersessin donant pas a la clariana les respostes es van amuntegar a tal velocitat que no podia pair-les. La sensació de plenitud que vaig tenir davant la descoberta va ser tant aclaparadora que durant dies, setmanes, m’obsessionava la idea que allò que jo tenia el privilegi de saber ho havia de compartir, de publicar, de cridar-ho als quatre vents; i em compadia d’aquells que estaven en la foscor i no gaudien, com jo, d’aquest coneixement que m’il•luninava i d’alguna manera em feia sentir-me, -perdoneu-me la immodèstia-, per damunt d’ells.
A la bellíssima Venècia, Gaya descobreix la seva realitat, troba allò que estava buscant i ho explica. Ho fa d’una manera analítica, inflexible, des del punt de vista del qui fermament es creu en possessió de la veritat, deixant entreveure un sentiment d’una certa llàstima vers aquells que, exempts de la capacitat de sentir, s’han de limitar a recórrer al món de les idees –i no dels sentiments- per acabar expressant una realitat falsejada.
Han passat uns quants d’anys d’aquell estiu durant els quals he comprès que cadascun de nosaltres té la seva realitat. Que no hi ha veritats universals, que un no pot enarborar la bandera de la raó absoluta. El creador, l’artista, són un complement l’un de l’altre. Per què Gaya s’encaparra a separar-los i encabir-los en embalatges diferents? No ha de ser un creador, artista i un artista, creador? El que compta és el que cadascú obté. Si un pintor és capaç d’emocionar-se i d’emocionar, quina importància té a quina banda estigui?

No hay comentarios: