jueves, mayo 31, 2007

BREU història personal sobre el modelat


Retornant als meus inicis, fins l’any passat no havia tocat cap material dúctil i mal·leable des de que tenia quatre anys i feia veritables obres d’art amb plastilina. A mesura que em vaig anar fent gran, vaig deixar aquell material d’olor penetrant capaç de fer el mateix efecte de mareig que els viatge interminables en cotxe. Enrere es va quedar també el plaer del contacte amb el fang d’aquella esquerda de terra abandonada del pati de l’escola, constantment molla per la pluja i on s’hi veia reflectida la àmplia capacitat d’ideació dels infants al jugar a fer pastetes de fang. Em vaig apartar totalment d’aquell món que solament feia que embrutar-me i anar tota “cotxina”, de la mateixa manera que em vaig apartar de la pintura per risc de que el blanc enlluernador de les parets de casa quedés tacat per gotes ja perpètues de pigment. I així senyores i senyors és com un futur artístic prometedor va quedar tapiat per aquesta racionalitat materialista que ens envolta, tal i com si d’una casa abandonada es tractés.


Després d’aquesta obstrucció patida la qual únicament deixava filtrar la llum de l’observació, però sempre anat en compte de no caure en la temptació de l’expressió, amb la pintura abans, però amb l’escultura l’any passat, vaig poder començar a alliberar-me d’aquesta reixa que em separava de la experimentació fluïda. També és veritat que aquest mateix any vaig tenir una sobredosis d’esbossos de figura humana dominada pel pensament negatiu de ser massa tard per aprendre seriosament.


Enguany, però ha estat diferent, venia amb la idea de treure’m de sobre una assignatura que no em motivava i ves per on m’he trobat amb tot el contrari, una assignatura en la que he entrat en contacte i m’he donat totalment a la matèria (tot i les restes de paràlisis de la obstrucció patida que de vegades passen per davant la racionalitat a la intuïció i aquí és on ve l’angoixa del dubte). I puc dir realment que he gaudit del tacte del fang entre les meves mans. Una assignatura on la connexió directa entre el meu esperit / cervell i les meves mans han fet projectar una sensibilitat ja oblidada entre el jo i la matèria, i on també he pogut gaudir de la capacitat d’observació no tan sols a l’hora de projectar-la sobre l’argila, sinó la capacitat d’abstracció de l’ànima en vers el cos en aquell moment de concentració màxima. Crec que és per això que en aquesta classe es percep tan bon ambient, harmonia i benestar, senzillament deixa extraure de manera fluida la creativitat de cadascú convertint-se en una de sola, única i homogènia.

No hay comentarios: