lunes, mayo 28, 2007

Levantar la materia




El procés de “levantar” va ser el primer contacte que vaig tenir amb la “matèria”. Del no res, del bloc de fang, del tros de terra modelar a la model que tenia a davant. És tan abstracte com tenir un paper en blanc i un llapis amb la model a la tarima. El que trobo curiós és el fet de partir del no res; només és un bloc de terra humida, o només és un paper en blanc. Has de plasmar la forma, la posició, l’estat d’ànim (i més) de la model.
Des de zero. Sense saber qui és, sense tocar-la, només mirant-la. I com se ne’n surt la vista? Com ens fiem dels postres ulls? Com la visió pot ser tant dominant i única en aquest procés? Res del que veig és cert, veiem el que volem veure. La mirada condiciona la forma.
És estrany començar, és difícil i a la vegada fàcil moure el primer tros de matèria, donar-li forma perquè s’adapti a la farsa que et donen els teus ulls.
I no serà la meva ment la que aixeca la matèria? No serà la meva voluntat la que pugui arribar a comprendre l’estat, la postura o l’estat d’ànim de la model? No és el sentiment que treballa com els meus ulls? No puc aprendre de la sensibilitat en contres que de la visió?
Del no res ho vols tot. Del no res s’aprèn a aixecar; sigui la matèria o siguin els ànims. Aixecar la matèria, des del primer dia, que és el més evident, i durant el segon, i el tercer… aixecant-la cada dia, per no deixar-la caure, per no deixar-la vèncer, per no deixar-la “seca”. Per fer-la ferma i perquè deixés de ser matèria sense nom, o sense sentiment. Aixecant-la setmana a setmana ha estat elevar-la a més que matèria, ja no és un tros de terra humida i compacte; ha deixat de ser-ho des de que l’he aixecat i ara té ànima, que li he anat deixant impresa dia a dia.

No hay comentarios: