el sentimiento de la pintura

Feia temps que res m’havia emocionat tan com ho ha fet aquest text, submergida en ell l’he devorat, les paraules sa clavaven dins jo, no podia aturar i vaig sentir un nuu a dintre, que pujava i sa va convertir en llàgrimes, llàgrimes d’emoció...
Tenia ganes de contar-ho, i vaig cridar a un amic per explicar-li que de certa manera, coses que intueixes, que sents...que estan borroses dins tu, aquells pensaments i fets, que fas i no saps ben bé perquè, o de on surten... és com una intuïció entranya, i és una espècie de lluita entre el que t’ensenyen, al que et diuen i el que tu sents...i tu no acabes de situar-te en lloc, si! però no!...no sé...és com si el text et desvetllés un secret...no ho sé ben bé explicar...
M’agrada sentir i emocionar-me d’aquesta manera, m’agrada perquè algo m’arriba, m’agrada perquè sent que estic viva...i són aquests sentiments el que fan que tot valgui la pena, els que fan que me senti bé, que tengui ganes de seguir fent...
Pot ser hauria d’explicar o bé hauria de xerrar damunt tot el que el text m’ha ensenyat i desvetllat...però, no sé, he optat per explicar el sentiment, el que he sentit...em consider una persona molt emotiva, sensible i supòs que el sentiment a vegades me guanya però m’agrada...