sábado, mayo 29, 2010

Resolució del Relleu



Pere Serrano Olivé


TITOL: Dona amb barret i coll de pell

ANY DE REALITZACIÓ: 2010

MIDES: 20 x 20 x 6 cm.

MATERIAL: metacrilat, DM i acer inoxidable.

DESCRIPCIÓ: Interpretació actual del moviment del cubisme i la particular manera de veure i representar el món que proposà en el context de les primeres avantguardes. El sistema de representació cubista rebutja el sistema de representació de la perspectiva clàssica, sorgida en la pintura occidental a partir del Quatrocento, per recuperar les convencions representatives de les civilitzacions antigues, com Egipte i Mesopotamia. En el llenguatge visual dels egipcis, no es representaven els volums i cossos des d’un únic punt de vista per crear un efecte de finestra il·lusòria, sinó que es combinaven en un sol pla diferents perspectives d’un mateix objecte.

Aquest tipus de representacions han trobat també acollida en l’auge de la tecnologia digital, especialment en els primers computadors, que per limitacions tècniques eren incapaços de generar imatges “tridimensionals” complertes. Per això, els primers ordinadors feren ús de les convencions cubistes per a representar l’espai en tres dimensions sobre un pla. Un exemple d’aquest fenomen és l’estètica d’un videojoc clàssic dels 90 com és el TETRIS. En el Tetris, unes peces bidimensionals de quatre blocs i construïdes a partir de la de construcció d’un quadrat i apilables com un volum tridimensional, cauen des de la part superior de la pantalla. El jugador no pot impedir aquesta caiguda però pot decidir el lloc on caurà la peça i la seva rotació en 0º, 90º, 180º o 270º. Quan una línia horitzontal és complerta, aquesta línia desapareix i totes les peces que estan a sobre descendeixen una posició, alliberant així espai de joc i per tant facilitant la tasca de situar noves peces. El joc s'acaba quan s'amunteguen fins a sortir de l’àrea de joc.

En el relleu, he tetritzat una de les cèlebres pintures de Picasso, més concretament “Dona amb barret i coll de pell”, que avui dia trobem exposada en una de les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Entrega del modelat





Bajorrelieve final



Proceso del bajorrelieve II


miércoles, mayo 26, 2010

Arnau - modelat final

nuevo boceto relieve



Este es el nuevo boceto del relieve que hice. Tenía que ser mas simple, por el formato de la tarea. El boceto inicial era mas emocional y en fromato rectangulo y asi tenia que simplificarlo un poco. El relieve consiste de laminas de plastico. Las capas tienen diferentes formas geometricas que conjuntamente, hace la imagen. Los agujeros en los plasticos deja la luz, que quiero proyectar desde atras, entra y las sombras que se forman en la primera lamina(que no tiene cortes) (no se si se entiende algo de esto, pero ya veras.)

(He intentado colgar una foto del proceso, pero no se porque esa foto no la quiere subir, asi intentare subirla cuando pongo la foto final :)





Lastima es que cuando acabes, que te sientes comoda con el material y el taller.
Pero porfin he podido aprender mucho del material y técnica. Soy mas conciente de las poseciones y proporciones. Queda un sabor en la lengua y quiero saborear más.

modelo acabado






Por fin!
He sentido que podia trabajar con este señorin hasta eternedad.
Pero el semestre se acaba, el proyecto se acaba- y bien porque no se acaban conmigo.
Por fin he podido aprender una tecnica; poder ir al taller frecuentemente, pelear con la materia, conocerla, odear y amarla.
Lastima que es cuande acabes, que te sientes comoda, y quizas el mejor momento para seguir.

martes, mayo 25, 2010

domingo, mayo 23, 2010

sábado, mayo 22, 2010

"El festín de Babette"


El festín de Babette ens situa en un paisatge de l’Europa nòrdica de colors austers, grisos, palla humida i severitat luterana. No obstant això, els interiors i rostres s’il·luminen a la resplendor de les espelmes i prenen la pàtina d'un quadre flamenc. Una pel·lícula senzilla i profunda a la vegada, homenatge a la bellesa, a la creació artística i a la genuïna espiritualitat catòlica.

El clímax de la pel·lícula el constitueix el sopar que prepara Babette -que ella mateixa paga amb els diners que ha guanyat jugant a la loteria- per celebrar el centenari del pastor. La presència de Lorenz serà clau per a facilitar la transformació de la resta dels personatges. En el moment en què Babette decideix el banquet, tot torna a la vida. Els convidats, en un principi espantats i asseguts a taula, van intentant resistir-se al gaudi del festí de Babette i intenten negar-se a mostrar cap mena de complaença, perquè si ho fan, el seu món rígid de valors austers i humils corre perill. Fidels a la seva creença, han promès blindar el seu paladar per a no gaudir del luxe d'uns menjars que se'ls presenten com a pecaminosos, incapaços de comprendre que ni la bellesa ni el goig de les coses bones no són obstacles per arribar a Déu i arribar als altres. L'únic personatge que manifesta la seva admiració serà el general Lorenz, estranger com Babette en aquesta comunitat de puritans. Lentament es van desfent les hostilitats entre ells, els vells temors, els silencis i rancors que abans els separaven. La pròpia Babette és la que fa possible el canvi en els personatges.

Donant allò que ha obtingut -el premi que ha guanyat jugant a la loteria- ha portat el canvi a la vida dels habitants. Símbol de la salvació que be del DO. No és el compliment de la llei el que porta la salvació, sinó que som salvats per un altre. Perquè la salvació, com el perdó, és un do i només es pot rebre d' algú altre. Això és el que no pot entendre la radical culpabilitat de la consciència luterana. La consciència no es pot salvar a si mateixa: aquesta és la seva tragèdia. Per això el seu drama és la culpabilitat, perquè com més intenta salvar-se pel compliment de les obres més s'allunya de la salvació. Cada vegada necessita complir més coses i cada vagada veu la salvació més lluny. Només hi ha salvació i perdó si ens són donats. Com l'artista que és Babette. La raó de ser de l'artista és el do; Babette ha donat tot el que ha guanyat -tampoc no era seu- i s'ha quedat sense res, però un artista no és mai pobre, com diu ella mateixa al final de la pel·lícula.

Salvador Juanpere "... de la pensée et du faire"


















Quan un hi para a pensar, pot semblar contradictori que, en el context de la nostra societat occidental, més materialista que mai, la pràctica artística que li és pròpia hagi abandonat la íntima relació de l’artista amb el suport físic per donar supremacia a allò de l’obra que ens és impalpable: la idea. D’ençà de l’aparició de l’art conceptual durant els anys 60 del segle passat, la pràctica “mainstream” de l’art ha manifestat cada cop més aquesta tendència cap a la austeritat i el distanciament dels béns materials que donen cos a l’obra, com si l’artista realitzés un acte de purga, d’anorèxia artística.

Ara bé, quelcom que sorprèn de l’obra de Salvador Juanpere, és que tot i estar encasellada dins del que molt àmpliament es denomina “art de concepte”, les peces i materials que componen les seves obres no estan gens exemptes de potència presencial i visual. De fet, Juanpere no rebutja per res la física dels objectes, sinó que més aviat l’enalteix i la integra com un important element comunicatiu del seu discurs intel·lectual. Aquest equilibri harmònic entre matèria i concepte que Salvador Juanpere ens proposa queda citat en el mateix títol de l’exposició que fa referència aquella cèlebre frase del pintor Roman Opalka, que diu que el compromís físic és un dels catalitzadors necessaris en la convergència del pensament i el fer. “De la pensée et du faire”. El fer de l’artesania i el pensar del filòsof convergeixen, doncs, en una sola figura: la de l’artista.

En realitat, l’obra de Juanpere teoritza entorn a la figura de l’escultor i la pròpia disciplina de l’escultura, els seus instruments, processos i poètiques, fet que explica les constants referències que fa l’autor, directa o indirectament, a les eines de treball. Justament en aquest aspecte, una de les obres que més m’ha cridat l’atenció ha estat la “Constel·lació d’escultor”, en què l’artista ha disposat una sèrie de petites peces cilíndriques sobre un suport blanc, alineades de tal manera que imiten una constel·lació d’estrelles real. Sobre aquesta constel·lació, l’artista ha dibuixat amb gran virtuosisme una sèrie d’eines pròpies de l’ofici de l’escultura, com les tenalles, l’escofina, el martell o la gúbia.

viernes, mayo 21, 2010

El festín de Babette

Passant pels moments més íntims de “El festín de Babette” em quedo amb el somni d’una de les dues germanes, el seu inconscient interpreta que el sopar que els hi prepararà Babette serà un autèntic akelarre.
Ja sé que no té massa a veure amb el concepte de l’art que molts hem anat comentant aquí, però per a mi, sí, allò va ser un sopar inoblidable, misteriós, sensacional... però realment si ens hi parem a pensar, allò no hagués sigut tant espectacular si la germana no hagués tingut el somni. Perquè va ser a partir d’allà que tots anaven amb la por al cos de no demostrar cap mena de sensació de plaer davant d’aquell tiberi.

Qui sap si els surrealistes han tingut com a referent a la germana que va somiar amb l’akelarre. O si va ser a partir d’allà que se li va donar bé alguna altra cosa a part de cantar com els àngels i menjar tiberis caríssims. Qui sap... el cas és que Babette va ser una triomfadora, va convertir a tot de gent reprimida amb gent oberta a noves experiències, potser d’aquí en van sortir també els avantguardistes... En fi, el cas és que tot va sorgir d’un sopar.

Figura entregada