Ens parla de llibertat en l’art com a necessitat existencial de sentir i conèixer, sempre a bord del judici estètic, que es manifesta en l’instant de creació.
Quan parla de l’alliberació a partir del "superhome" de Nietzsche, ho fa primerament en clau nihil, com aquell nihilisme on el "superhome" acaba amb ell matiex. Si l’enetenem en clau vitalista, crec que, ens aporoximem al que Xingjian ve a dir-nos, que l’artista no és menys fràgil que els altres habitants del planeta, no és qui salvarà la humanitat, pot realitzar-se a ell mateix. I aquesta realització la fa des de l’art i la pròpia vida, perquè l’entén com a una activitat plena de la vida. Al prendre consciencia de "l’alteritat" també la pren en que no és ni portaveu ni profeta, és un esteta i la crítica social que d’ell pot manifestar és un propi judici estètic que constitueix la pròpia ètica i filosofía. Per tant, els límits de la seva llibertat no estàn en la societat, aquesta sempre ha estat limitada, estan en la seva creació, al propi judici estètic.
El judici estètic també el fa lliure, aquest no entén sobre veritat o mentida tot i que la veritat "política" actualment l’hagi reemplaçat. L’art no és una batalla entre artistes, encara que hi hagi qui dediqui a competir. Acceptar tal torneig és acceptar la política en l’art. No hi ha una veu cantant, ja no seria art, el que pot diferenciar els artistes és el talent, entès en clau d’estètica. I aquesta és individual i instantània durant el procés de creació. No es pot rescriure com fa un bon historiador a mesura que avancen les investigacions. La direcció que l’artista pren no és racional, i la seva filosofia és molt individual. Així, la metafísica es queda només en un trampolí, però l’ajuda a arribar als sentiments per a crear.
La bellesa doncs, no emana del raonament, és purament intuïtiu i per això el judici és també individual, personal. Habita a un espai interior de l’artista on juga la subjectivitat i la objectivitat.
Aixó doncs, l’esteta que es sumergeix per complet a la contempació de l’obra es troba en el mateix estat que l’artista, aquesta serà apreciada com una possibilitat de diàleg entre ella i l’home que emet el judici estètic, amb un mateix llenguatge comú entre tots els humans, un llenguatge no secret. Universal.
¿A què anomenem real? ¿Allò real en l’art designa el món real? ¿ o és un mode de coneixement d’aquest món? Amb aquestes preguntes establim que les teories sobre la realitat no són més que una successió de discursos i que l’artista ha d’escapar-ne per a poder prendre consciència del seu <
El vuit juga una gran força, il·lumina les obres i revela l’estat interior experimentat per l’artista. No es tracta de fer valoracions físiques de l’espai- temps, les valoracions es troben a l’esperit, constituït per intuïcions que venen del món real. El zen vol alliberar-se, i aquest és un procés de transformació infinit, les visions interiorsestàn en constant canvi, de difícil captació i que requereixen dels procediments apropiats, les eines i la pintura. Quan s’aconsegueix fluir el temps i l’espai i expressar-ho, la línia d’horitzó i els punts de fuga no són necessaris, a l’interior hi a el caos. I aquest caos no es recolza en conceptes que parlen del formalisme ni de l’abstarcció. El caos conté el microcosmos i de macrocosmos, i el cosmos humà té la nostra forma, intentar anular el factor humà en l’art és fer que es redueixi a un objecte material. La puresa conté la forma i l’abstracció, l’abstracció pot estar a dins de la forma, com la forma pot convertir-se en abstracció.
Realment puc escriure moltes reflexions que m’han ajudat d’aquest text proposat, crec que si continuo escriuré masses pàgines.
He escullit una frase que m’ajuda a tenir una visió global de la lectura
Volver a la pintura es volver al homre, al individuo frágil, porque los héroes se han sumido todos a la locura
No hay comentarios:
Publicar un comentario