Creació

L’artista es veu atacat per la necessitat de crear, no crea per a canviar el món, crea per a poder sobreviure.
També podem considerar que no crea, que es sotmét a la necessitat de transmetre un missatge i aquesta és la manera que té de fer-ho. Si per a fer això defuig de les modes del seu temps, se’l pot considerar un artista trencador, que no s’identifica amb cap estil artístic, ja que els estils són això, una moda, una manera d’acceptar, d’estar conformes amb la manera de fer d’un moment determinat i no intentar anar cap a la innovació. Els artistes genis han trencat, han superat els estils del seu temps.
Tot i això no ha de creure que el seu treball és més important que el de la resta de mortals, això l’allunyaria de la societat que l’envolta i el perjudicaria. La seua obra ha d'ésser considerada un punt d'unió entre la figura de l'artista i el món en el que viu, una manera d'aproximació i experimentació.
Aquesta necessitat és el motor, la força, que ajuda l’artista a seguir amb el seu treball.
En l’art no hi ha afirmacions totals, res es vertader o fals, per tant la bellesa tampoc ho és. Sorgeix de la comunicació artista-obra d’art, i depèn dels sentiments humans més que de la pròpia forma física de l’objecte. Si l’art i la bellesa depenen del punt de vista humà, tampoc podem dividir l’art en abstracte o figuratiu, què és abstracte? Què és figuratiu? Una forma geomètrica es abstracció? O el detall d’una imatge real? Aquestes són qüestions que ha volgut explicar la història de l’art, els crítics, teòrics... i en molts de casos han impedit que el missatge de l’obra arribés intacte a l’espectador. Amb les paraules es perd, ja que solem recórrer a elles quan no aconseguim captar clarament les imatges.