La creació

Quan un artista treballa en la seva obra només existeix la seva necessitat d'expressar-se, la seva necessitat de crear amb les seves pròpies mans el que li dicta el seu propi sentiment. En aquest instant, la història de l'art i l'estètica estàn fora de del seu pensament, la capacitat creadora de l'artista no pateix cap dominació per part de l'opinió col·lectiva ni de la veritat reconeguda per tots. En aquest moment apareix l'estètica personal de l'artista, la seva expressió en total llibertat.

Això és cert fins a un punt. Per una banda, l'estètica personal sí que s'influencia de les obres d'altres artistes i de llenguatges propis de la seva època. És difícil poder expressar purament l'interioritat personal sense que apareguin influencies externes amb totes les imatges i idees que ens intenten inculcar cada dia des de diferents fronts, per començar, la mateixa universitat, seguit dels llibres i els escrits dels crítics i pensadors de l'art, dels masmedia, dels bombardejos d'imatges i misatges constants de la publicitat, i de les institucions culturals que dictaminen el que és vàlid i el que no és vàlid en art.

Per altra banda, i no tan lluny del que estava dient ara, em pregunto fins a quin punt està preparada la societat per a una llibertat total de l'artista. L'artista forma part de la societat, i li agradi més o menys, necessita de la societat per viure, i això és, necessita vendre la seva obra. ¿Actúen, llavors, els artistes en total llibertat, tot i sabent a qui va dirigida la seva obra? La resposta la trobem al text de Xingjian: "la sociedad siempre ha sido un límite para la libertad individual del artista y el artista ha estado siempre en rebelión contra la sociedad: es inevitable".

La creació i el gaudi artístics no haurien de tenir res a veure amb els judicis de valor de l'art. La creació de la forma a la que recorre l'artista és precisament un llenguatge artístic, que és personal però hauria de ser comunicable, desxifrable i comprensible per tothom. Però si la forma a la que es recorre només és forma i no està impregnada de sentiments humans, es quedarà en forma i s'haurà de recorrer al llengutge per explicar el seu sentit estètic. Llavors l'obra es transformarà en l'explicació d'un nou concepte artístic i l'artista en inventor d'aquest concepte.

Per això, si un artista no es vol perdre entre la marea de diferents discursos de l'art, ha de conservar tant com pugui la seva independència creadora, la seva individualitat. I ser honest amb la seva obra, amb ell mateix i amb l'art, i no tenir por de mostra la seva creació artística al món.