La Creació

Parlar d'aquest terme tan vast és gairebé com haver d'explicar l'interrogant de l'existència humana,

per aquest motiu, de vegades és millor deixar xerrar l'ànima.

Crear és concebre, engendrar, inventar allò que és nou pels demés o per nosaltres, o transformar l'essencial, l'inamovible, l'intocable, per cremar velles creences o bé per retornar a l'origen.

En definitiva, la creació és el remolí que creem amb les mans, incidint en les preconcepcions, marejant ànimes estàtiques, remenant mars en calma i calmant mars estrepitosos.

Crear és alimentar la vida, és canviar el que ha de venir. Sense creació no hi ha poètica dels sentits.

Però no ens podem equivocar, som un canal d'expressió, no som la font. No podem creure egocèntricament que som poderosos, no ho som. Mai he cregut que tenir aquesta sensibilitat fos res místic ni especial. És una visió totalment narcisista i en realitat, una falta d'autoestima en creixement. L'artista té sensibilitat per pintar, el barber té sensibilitat per afaitar. I cap dels dos és més que l'altre. Són maneres de veure i viure diferents.

Cada artista, individualment, enten la seva pròpia manera d'expressió, tot i que existeixen uns codis comuns que assenten les "bases". Aquesta és una visió molt occidentalitzada, com la que tenia Kant quan deia que " el gust s'educa". Sempre parlem desde la nostra concepció del món, que és europea i prou. Crec que ens falta tenir en compte altres maneres de veure el món, per aprendre un altre cop de l'error: l'egocentrisme.

Els textos defensen el primer instant, la creació nova i lliure, sense precedents moralitzadors.
I és així com hauria de ser, no només l'art, sinó la vida. I hauriem d'aprendre, no només a parlar-ne, sinó a fer-ho possible.