Salvador Juanpere "... de la pensée et du faire"

Quan un hi para a pensar, pot semblar contradictori que, en el context de la nostra societat occidental, més materialista que mai, la pràctica artística que li és pròpia hagi abandonat la íntima relació de l’artista amb el suport físic per donar supremacia a allò de l’obra que ens és impalpable: la idea. D’ençà de l’aparició de l’art conceptual durant els anys 60 del segle passat, la pràctica “mainstream” de l’art ha manifestat cada cop més aquesta tendència cap a la austeritat i el distanciament dels béns materials que donen cos a l’obra, com si l’artista realitzés un acte de purga, d’anorèxia artística.

Ara bé, quelcom que sorprèn de l’obra de Salvador Juanpere, és que tot i estar encasellada dins del que molt àmpliament es denomina “art de concepte”, les peces i materials que componen les seves obres no estan gens exemptes de potència presencial i visual. De fet, Juanpere no rebutja per res la física dels objectes, sinó que més aviat l’enalteix i la integra com un important element comunicatiu del seu discurs intel·lectual. Aquest equilibri harmònic entre matèria i concepte que Salvador Juanpere ens proposa queda citat en el mateix títol de l’exposició que fa referència aquella cèlebre frase del pintor Roman Opalka, que diu que el compromís físic és un dels catalitzadors necessaris en la convergència del pensament i el fer. “De la pensée et du faire”. El fer de l’artesania i el pensar del filòsof convergeixen, doncs, en una sola figura: la de l’artista.

En realitat, l’obra de Juanpere teoritza entorn a la figura de l’escultor i la pròpia disciplina de l’escultura, els seus instruments, processos i poètiques, fet que explica les constants referències que fa l’autor, directa o indirectament, a les eines de treball. Justament en aquest aspecte, una de les obres que més m’ha cridat l’atenció ha estat la “Constel·lació d’escultor”, en què l’artista ha disposat una sèrie de petites peces cilíndriques sobre un suport blanc, alineades de tal manera que imiten una constel·lació d’estrelles real. Sobre aquesta constel·lació, l’artista ha dibuixat amb gran virtuosisme una sèrie d’eines pròpies de l’ofici de l’escultura, com les tenalles, l’escofina, el martell o la gúbia.