"El festín de Babette"

El festín de Babette ens situa en un paisatge de l’Europa nòrdica de colors austers, grisos, palla humida i severitat luterana. No obstant això, els interiors i rostres s’il·luminen a la resplendor de les espelmes i prenen la pàtina d'un quadre flamenc. Una pel·lícula senzilla i profunda a la vegada, homenatge a la bellesa, a la creació artística i a la genuïna espiritualitat catòlica.

El clímax de la pel·lícula el constitueix el sopar que prepara Babette -que ella mateixa paga amb els diners que ha guanyat jugant a la loteria- per celebrar el centenari del pastor. La presència de Lorenz serà clau per a facilitar la transformació de la resta dels personatges. En el moment en què Babette decideix el banquet, tot torna a la vida. Els convidats, en un principi espantats i asseguts a taula, van intentant resistir-se al gaudi del festí de Babette i intenten negar-se a mostrar cap mena de complaença, perquè si ho fan, el seu món rígid de valors austers i humils corre perill. Fidels a la seva creença, han promès blindar el seu paladar per a no gaudir del luxe d'uns menjars que se'ls presenten com a pecaminosos, incapaços de comprendre que ni la bellesa ni el goig de les coses bones no són obstacles per arribar a Déu i arribar als altres. L'únic personatge que manifesta la seva admiració serà el general Lorenz, estranger com Babette en aquesta comunitat de puritans. Lentament es van desfent les hostilitats entre ells, els vells temors, els silencis i rancors que abans els separaven. La pròpia Babette és la que fa possible el canvi en els personatges.

Donant allò que ha obtingut -el premi que ha guanyat jugant a la loteria- ha portat el canvi a la vida dels habitants. Símbol de la salvació que be del DO. No és el compliment de la llei el que porta la salvació, sinó que som salvats per un altre. Perquè la salvació, com el perdó, és un do i només es pot rebre d' algú altre. Això és el que no pot entendre la radical culpabilitat de la consciència luterana. La consciència no es pot salvar a si mateixa: aquesta és la seva tragèdia. Per això el seu drama és la culpabilitat, perquè com més intenta salvar-se pel compliment de les obres més s'allunya de la salvació. Cada vegada necessita complir més coses i cada vagada veu la salvació més lluny. Només hi ha salvació i perdó si ens són donats. Com l'artista que és Babette. La raó de ser de l'artista és el do; Babette ha donat tot el que ha guanyat -tampoc no era seu- i s'ha quedat sense res, però un artista no és mai pobre, com diu ella mateixa al final de la pel·lícula.