domingo, abril 01, 2007



Reflexions al voltant de l’entrevista a Cristina Kauffman.

Té raó Kauffman quan diu que l’església ofereix un recolzament “al jove que es troba davant un desert”. Penso que aquest recolzament és tranquil·litzador, limitat i estèril. La metàfora d’una noia llançant-se a la seguretat asèptica d’una piscina, que s’utilitza durant l’entrevista no pot ser més adequada. Llançar-se a l’oceà infinit del univers ja seria una altre cosa, oi?

Crec que la visió transcendent de l’artista envers el món, només pel fet d’existir transcendeix el catolicisme i totes les altres doctrines. Molt sovint, l’aliment de l’artista és precisament la commoció emocional que provoca enfrontar-se al interrogant de l’existència. La presència de l’abisme.

L’accés de l’artista a realitats més profundes el converteix en una mena de mèdium, sovint inconscient dels canvis que pot produir a aquells qui l’escolten, i per extensió a la societat en general. La utilitat de l’art esdevé llavors una conseqüència inevitable.
La inutilitat s’assoleix al intentar seguir el camí d’un altre, sense ser-ho.

Com a imatge per ilustrar el comentari he triat una fotografia feta pel tripulant de la missió apollo 16, Charles M. Duke , l'any 1972 a la lluna.

2 comentarios:

brisa esteve dijo...

Me da la sensación que no hay nada de limitado en vivir la espiritualidad profunda, sea cual sea la religión o sin siquiera haberla...
En cuanto al tema de artista visionario que se adelanta a la percepción, comentado por Kandinsky, creo que para recibir debemos vaciarnos...tal como está la cosa parece casi imposible (no queriendo ser pesimista, diré que difícil).
Mi experiencia me dice que tiene que haber mucho silencio interno para captar esos mensajes "subliminales" que comentas que el artista proyecta en su obra o debería reflejar.
¿Qué opinas?

Enric Passolas dijo...

Penso que l’espiritualitat no és una cosa que cap religió es pugui atorgar com a pròpia.

Quan parlo de limitació, em refereixo sobretot a la solució que ofereix l’església catòlica a aquell qui te dificultats per crear la seva pròpia visió del univers.
Perquè el dogma religiós és com el sostre d’una gàbia d’ocell o les parets d’una piscina, si bé és cert, que el nedador i l’ocell poden evolucionar pel seu espai amb total llibertat i seguretat, també és cert, que estan limitats en els seus moviments, l’oceà i el cel, plens de perill els esperen fora. Per a mi, aquesta protecció sense fissures que ens ofereixen les religions ens allunya del meravellós misteri de l’existència, i per tant de qualsevol reflexió realment profunda.

Penso que l’artista no ha de buscar respostes, si no gaudir de les preguntes.

Estic d’acord amb tu amb la dificultat que comporta assolir un silenci interior.
Per a mi, el problema està quan busquem aquest silenci en el lloc equivocat.
Quan ens aïllem física i espiritualment, ja sigui en un monestir, una creença religiosa, o fins i tot en una vida convencional i segura, assolim una buidor i un silenci fràgils, còmodes i improbables. Crec que el silenci s’ha de buscar allà a on hi ha més soroll.

Captar el sentit de l’obra d’un artista, entendre els seus missatges és difícil, de fet crec que és impossible. El que ja és més probable és que la seva obra ens afecti d’una manera personal, i ens faci canviar la nostre pròpia percepció del món.
Penso que en l’art, els missatges no són emesos, només són rebuts. (Si exceptuem, es clar, l’art aplicat, a on el missatge, de fet, és el més important)