Només gràcies als providencials diners de la loteria, Babette es veu capaç de mostrar el seu art. Sembla necessitar fins i tot la decoració, el luxós servei de taula i les diferents copes per cada tipus de beguda. En alguns moments sembla posseïda pel ritual, tot el que fa sembla inqüestionable.
Em dona la sensació de que Babette no diferencia entre l’art culinari i els elements propis d’una exhibició d’estatus social, com per exemple, la sopa de tortuga. Ella es limita a fer exactament el que feia al cafè, sense vessar en la seva obra res del que ha experimentat durant 14 anys en la petita comunitat.
Posteriorment al banquet, fins i tot reconeix amb un cert orgull, haver gastat el mateix que valia un sopar per a 12 persones al Café Anglais de París. (No puc deixar de pensar en el fabulós negoci que representava aquest restaurant per als seus gerents, un cop pagats els proveïdors, es clar)
No percebo cap to irònic en la seva acció, realment no estic segur de si ella és plenament conscient del que representa un banquet d’aquelles característiques, doncs com ja he dit abans em sembla que actua presa per una mena d’automatisme. Només entendria aquest banquet si ella el fes com a exorcisme, com a alliberament del món al que ja no pertany.
Ha d’entendre un/a artista la seva visió del món com una veritat indubtable?
A l’artista sovint se’l mostra propulsat per una fe cega. (Van Gogh, Cezanne, Picasso, Pollock, Courbet, etc...)
La fe, ja sigui en Deu, o en un mateix, dona a l’artista un pilar indestructible sobre el que aixecar el seu món (i segur que va molt bé per tractar amb els galeristes). Normalment, l’artista que es qüestiona (realment) la seva pròpia obra, no te molt èxit a les festes.
És important que l’artista sigui impermeable? Vull dir, “poc influenciable”? Que en penseu?
4 comentarios:
Otra lectura
Babette poco a poco fue aprendiendo a desenvolverse en un entorno muy diferente del que había vivido hasta entonces, con un nuevo vocabulario y otras costumbres.
Anteriormente su “arte culinario” la llevó a cocinar en un selecto restaurante francés donde llegó a crear platos con exóticos ingredientes y elaborada preparación. Había conseguido el marco ideal para expresar su sentir de entonces. Ahora en un escenario de extrema austeridad lo vuelve a conseguir, organiza su taller-cocina, conoce y se interesa por los ingredientes de su nuevo entorno, algunos de los cuales recoge ella misma en el campo. Su experiencia le dice si un pescado está fresco y su buen hacer con los productos del lugar le permite ahorrar dinero y realizar guisos que gustan a todos.
Cocinera de “sentimiento” se guía por su corazón y decide, a modo de agradecimiento, realizar lo que mejor sabe hacer y ofrecer una comida francesa, con todo los detalles que considera necesarios e importantes para que todo resulte tal y como ella llegó a concebir. No puede ofrecer menos aunque ello signifique gastarse todo su capital o la incomprensión de los comensales.
La capacidad de observación, análisis y cuestionamiento llevan al artista a realizar sus propios proyectos independientemente del reconocimiento del espectador, esta fidelidad a sí mismo no implica una ausencia o un desentendimiento del mundo que le rodea ya que éste hace posible que su obra se materialice.
Enric, considera altres idees possibles:
On tu veus un "luxós servei de taula", per Babette podia ser un ritual, una preparació exquisida que harmonitza amb el menjar exquisit.
També hi ha gent que pensa que és un luxe comprar certs pigments delicats o d'altres materials del món de l'art, o la preparació delicada d'una exposició.
Quant al negoci que representa aquests tipus de restaurants, pensa en el negoci de l'art.
Jo crec que Babette fa el que vol, portada per l'emoció i treballa amb plena conciència i amor.
Sobre la teva pregunta de la veritat indubtable, crec que hi ha tantes veritats como persones, siguin artistes o no, però has de tenir fe en el que creus, sinò tot s'enfonça. Per mi l'artista ha de ser permeable, en el sentit de no tenir el cap tancat.
Hola Llúcia, que tal?
Tens raó, quin plaer treballar amb els millors materials, és cert que poden representar una gran diferència alhora de cuinar pintar o modelar, i també és cert que els millors materials són, (dins la nostre societat) sovint els més cars, però crec que la qualitat dels materials no pot ser determinant alhora de parlar d’una obra d’art, ni d’un artista. És l’artista qui ha de transformar la matèria en art, i no a l’inrevés. De vegades tendim a sobrevalorar la tècnica i els materials.
M’agrada molt això que dius sobre la fe en un mateix, realment, sense fe no hi ha res, el buit, tot és qüestionable, com tu dius, tot s’enfonsa.
Però per altre banda, crec que la fe en nosaltres mateixos ens limita, perquè ens tranquil•litza, ens tanca en una petita esfera a on ens trobem segurs, i a on ens creiem lliures i transgressors.
Si tenim la ment oberta, la fe en allò que creiem s’enfonsa automàticament. L’esfera de vidre es trenca, es vaporitza, i entrem en terreny desconegut. En aquest terreny la tendència natural és obeir la gravetat.
Però jo em pregunto, per quina raó hauria de transformar la matèria un artista sense tenir un ideal? Per plaer?
Pot l’artista, buscar i trobar en la foscor? Potser la única forma d’assolir un objectiu és situar-lo ben lluny i salvar la distància. Tenir clar allò que volem i dedicar-hi tots els esforços.
Hola Mercè,
La fidelitat a un mateix no implica un aïllament del món exterior, però si parlem de fe, és inevitable que l’artista estableixi un límit a partir del qual la seva visió sigui immutable.
En el cas de Babette, La influència que ha rebut durant molts anys del nou món que la rodeja, no ha fet més que reafirmar la seva visió. Si hagués prescindit de qualsevol petit element del banquet, influenciada per les dues germanes, hagués qüestionat l’obra sencera.
Babette no sembla tenir dubtes dels efectes que provocarà. En l’escena a on, exhausta, assaboreix una copa de vi, sembla esperar els efectes d’una poció inevitable, amb la seguretat que dona l’experiència
Dins una situació d’extrema austeritat, l’acció de Babette, situada en l’altre extrem, és en certa manera un joc segur, perquè ataca per la via sensible als habitants del llogaret. Suposo que en un ambient més ambigu (sense bons i dolents), més semblant a la realitat, la seva acció seria realment arriscada, i la seva fe posada a prova.
Publicar un comentario