No es podia moure
"Todo arte es a un tiempo superficie y símbolo. Aquellos que traspasan la superficie y aquellos que leen el símbolo lo hacen bajo su propia responsabilidad."
Oscar Wilde,
El retrat de Dorian Gray
El retrat de Dorian Gray
Aleshores despertà. No es podia moure; estava al seu estudi trist d’artista fracassat.
No es podia moure; què collons hi feia allà, no recordava res i l’alcohol i les drogues no hi ajuden.
No es podia moure; el seu estudi estava com sempre: pinzells deprimits, teles silencioses, vestidors monstruosos i pintura putrefacta.
No es podia moure; tenia la cara humida i aixafada, semblava enclastada sobre un mur. Els braços i les cames no hi eren, sols la seva cara avorrida. Va passar hores immòbil al seu cau, fins i tot dies.
No es podia moure; només mirar, més tard observar i fins i tot pensar. Pel seu immens finestral veia una bella paret d’un color de gos que fuig, es distreia observant com el sol l’impregnava de clarobs- curs i sempre acabava reflexionant intensament sobre metafísica quàntica transgressiva.
No es podia moure; des que li van posar la paret tot va començar a anar malament, els crítics no entenien per què totes les seves immenses teles estaven envaïdes completament per un color de gos que fuig, i esclar, els mecenes un cop n’havien comprat una, perquè en volien una altra. Tots enyo- raven les espectaculars postes de sol, els núvols embriagadors i aquell blau subtil que et feia volar fins al mateix cel per després caure com una estrella madura al mar calmat i refrescant. Però què volien que fes? si li havien incrostat aquell bloc de pisos als morros perquè els turistes es poguessin fotre de caps a la platja; són els problemes que tenen la mímesi i l’especulació immobiliaria, incom- patibles entre si.
No es podia moure; després de setmanes immòbil va sentir com una clau penetrava el pany de la porta, acte seguit es va obrir. No ho podia creure era ell! Ell? Així qui cony era ell?
No es podia moure; l’altre ell va seure al tamboret. Tenia una expressió malencònica amb un toc de prepotent, no hi havia dubte era ell; però si ell, malgrat que no es pogués moure, era ell, qui era aquell altre ell.
No es podia moure; van trucar a la porta i l’altre ell va obrir impacient. La seva exdona va entrar, cap dels dos va dir una paraula, la passió havia començat, més tard es va convertir en luxúria i després de destrossar la meitat de la seva obra color de gos que fuig es van transformar en autèntics salvatges. La seva exdona, una frígida neuròtica follant d’aquella manera! Increïble.
No es podia moure; en vistes l’èxit de la seva presència, ja que sabia del cert que l’alcohol i les dro- gues no tenien res a veure amb el que estava passant, va començar a pensar qui collons era aquell altre ell i de passada què hi fotia ell allà.
No es podia moure; l’altre ell li resultava estrany, en plena passió, l’expressió malencònica i prepotent del seu rostre no canviava; és més, aquell nas no era ben bé el seu, li faltava alguna cosa, i abans de tot això per una de les seves breus depressions existencials feia setmanes que no s’afaitava, en canvi l’altre ell anava ben afaitat, però malencònic.
No es podia moure; en plena serenitat mental, mentre sentia els gemecs de la seva exdona que l’havia abandonat per un dissenyador d’interiors en veure el fracàs artístic del seu marit, va estar donant voltes al que estava passant.
No es podia moure; va recordar que en un dels seus atacs egocèntrics d’escala universal, s’havia estat fent un autoretrat; aquest havia de ser l’encarregat de recordar pels segles dels segles el gran geni que havia estat, una reproducció exacta del seu súper ell, una obra que els espectadors haurien d’admirar agenollats sobre claus rovellats per a poder suportar la bellesa i la perfecció que contin- dria. Però no va ser capaç, era massa perfecte per a ser representat sols amb pintura, i a més tenia un nas difícil perquè el seu amic li va fotre la santa hòstia amb la pilota de futbol quan eren petits jugant a la plaça del poble.
No es podia moure; el seu altre ell ja s’havia acabat el cigarret. Va recomposar els trossos de roba que havien quedat al terra i va marxar amb presses. La seva exdona es va quedar ajeguda i satisfeta allà on l’altre ell l’havia deixat.
No es podia moure; al cap d’unes hores la seva exdona es va despertar. Com era típic en ella va or- denar desenfrenada el caos que havien organitzat ella i l’altre ell. En un moment l’estudi va quedar impecable, fins i tot millor que en els vells temps de glòria.
Es movia; només podia veure l’impressionant escot de la seva exdona, lentament es va anar des- plaçant cap amunt fins arribar al rostre. Aquells ulls blaus el miraven amb admiració, s’apropaven al mateix ritme que es tancaven fins que els seus llavis de porcellana el van besar. Més tard es van allunyar repetint el mateix recorregut a la inversa.
No es podia moure; la seva exdona va marxar. El que li estava passant no era fruit de cap substància psicotròpica, era culpa d’una metafísica surrealista i feroç. A Déu se li podria acudir transformar-lo en el seu autoretrat i l’autoretrat en ell? Potser al diable? Quin dels dos seria tan cruel. Estava clar que allò només podia ser obra de la metafísica més salvatge.
No es podia moure; el seu altre ell malencònico-prepotent i la seva exdona van tornar al cap d’uns dies. Cinc minuts més tard va arribar el seu antic mecenas, un enorme home de negocis capaç de fer diners amb qualsevol cosa que tingués un mínim valor artístic. La seva exdona va mostar-li l’autoretrat, el mecenas se’l va mirar i el va valorar; evidentment el seu altre ell no va estar d’acord amb la xifra proposada i va generar un intens, però ràpid debat que en termes econòmics generals va guanyar el mecenas.
Es movia; el mecenas es va endur l’autoretrat sota el braç. La higiene corporal del senyor esgarri- fava, és ben cert que els diners no fan la felicitat. El va col·locar com un sapastre a una furgoneta d’última generació i va arrencar.
No es podia moure; estava penjat a la paret d’un museu, en una sala blanca amb el terra ple de claus rovellats. Els virtuosos mars amb posta de sol li feien companyia i també algunes de les millors teles color de gos que fuig.
No es podia moure; milers d’espectadors el visitaven, escupien alguns comentaris obsens i d’altres d’agradables. Però quan arribaven a ell s’agenollaven sobre els claus rovellats perquè tanta bellesa podria fer-los oblidar el que el dolor era. Els seus ulls brillaven emocionats en contemplar tal per- fecció, hi havia gent que es passava hores immòbil contemplant-lo.
No es podia moure; estava condemnat a no poder-se moure, es temia que per la resta de l’eternitat, engarjolat en aquella esplendorosa sala. El seu autoretrat li havia robat la vida, o potser ell li havia robat l’existència al seu autoretrat. La seva existència estava limitada a un espai digne de frustració i a un temps il·limitat, digne de desesperació.
No es podia moure; ben cert era que havia assolit les més grans de les seves pretencions. Mai seria oblidat, per sempre recordat, per sempre admirat. Però a quin preu si no es podia moure, a quin preu si ni ell mateix podia contemplar aquella meravella, ell era un desconegut per a ell. Era la bellesa absoluta, la crosta desitjada per tots; i caram quins desitjos, majoritàriament noies joves i maques venien a veure’l cada dia i aprofitaven quan ningú les veia per besar-lo. Era una autèntica obsessió per a tots aquells i aquelles capaços d’estimar.
No es podia moure; però perquè a ell, quina culpa en tenia de que la bellesa existís. Perquè a ell, un ingenu badoc a la perifèria que havia malgastat la seva miserable existència cercant la bellesa al finestral del seu estudi podrit de falses esperances.
No es podia moure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario