RELIEVE

PROCESO

RESULTADO

CREATIVIDAD

Tras leer los textos me ha llamado la atención especialmente el texto de Gao Xingjian “Por otra estética”.
La conclusión de mi lectura ha resultado ser la pregunta “¿Cuál es el objetivo de la creación artística?”. Para mí esta es la cuestión más interesante a plantear.

La idea de que la obra de los artistas no debería perseguir el objetivo de provocar una revolución ni ser apreciada como una religión o un dogma me parece bastante convincente ya que al fin y al cabo el lenguaje artístico es una expresión de una visión subjetiva y personal del mundo. Y esa es la cuestión, al ser un lenguaje personal y subjetivo no puede ser sometido a juicio.
Por supuesto podríamos servirnos del argumento de que incluso la visión del mundo más personal e individual está basada en una construcción social, es decir, se ve afectada, sujeta e incluso generada por el entorno cultural en el que es creada y con esto podría parecer que la creatividad individual se resume a una serie de circunstancias en las que el autor se ve inmerso.
Podríamos suponer que la creatividad no es más que una necesidad biológica regida por unas normas en las que el autor se ve inmerso y como tal se podría analizar y juzgar conociendo los aspectos sociológicos que rodean al mismo. Sin embargo el lenguaje que utiliza el artista (o cualquier persona) para transmitir una información, sea cual sea el objetivo que persigue, es un lenguaje subjetivo y por ello nunca podrá ser juzgado con criterios objetivos.

Teniendo en cuenta esto podría llegar a la conclusión de que los aspectos sociológicos y culturales son una base a la que no se puede renunciar pero la creación misma es un proceso individual que hace uso de un lenguaje igualmente propio.

Al plantear esta teoría me parece importante tener en cuenta el objetivo o la finalidad de la creación artística. ¿Es posible, sabiendo que el mensaje lanzado por el autor nunca va a poder ser interpretado de una única forma objetiva y constante, plantear que al fin y al cabo se trata de una forma de comunicación?
¿Qué clase de comunicación hace uso de unas normas arbitrarias , personales e imposibles de decodificar de una manera exacta? A esta pregunta podría contestar otra pregunta: ¿cuál tiene que ser el objetivo de dicho método comunicativo? Siendo imposible transmitir una información exacta a los demás a través del lenguaje artístico éste sin embargo no deja de ser un medio de comunicación y los objetivos no pueden ser otros que transmitir una información a uno mismo o bien transmitir una información confusa y sujeta a todo tipo de interpretaciones a los demás, sin que ninguna de ellas pueda ser más certera que otras.

¿Cuál es entonces la necesidad no sólo del artista por transmitirse un mensaje a sí mismo sino del público por recibir ese mensaje confuso? La necesidad no es otra que esa misma creatividad a la hora de interpretar esta información de forma personal.

Esto se podría relacionar fácilmente con un tipo de creatividad que no persigue metas revolucionarias ni cuenta con un gran mensaje sociológico sino que se basa en premisas estéticas.
Sin embargo somos conscientes de la existencia de un uso de la creatividad más allá del plano estético que persigue un objetivo mucho más didáctico y en muchos casos incluso ideológico. Sería imposible pensar en que un objetivo tan exacto podría conseguirse a través de un lenguaje tan confuso y polivalente. En este caso la expresión artística debe ayudarse de otro tipo de lenguajes y teorías para transmitir el mensaje de una forma menos equívoca y darle soporte convirtiéndolo en algo mucho más racional.

Pero teniendo esto en cuenta, ¿en qué se convierte la esencia de la creación artística? Cuando el arte se pone al servicio de otro lenguaje con el fin de ser más directo y comprensible pierde la base del mismo y aquello que lo diferencia de otros códigos: la posibilidad de la multiplicidad de interpretaciones y la creatividad que ello conlleva.

La Creació

Parlar d'aquest terme tan vast és gairebé com haver d'explicar l'interrogant de l'existència humana,

per aquest motiu, de vegades és millor deixar xerrar l'ànima.

Crear és concebre, engendrar, inventar allò que és nou pels demés o per nosaltres, o transformar l'essencial, l'inamovible, l'intocable, per cremar velles creences o bé per retornar a l'origen.

En definitiva, la creació és el remolí que creem amb les mans, incidint en les preconcepcions, marejant ànimes estàtiques, remenant mars en calma i calmant mars estrepitosos.

Crear és alimentar la vida, és canviar el que ha de venir. Sense creació no hi ha poètica dels sentits.

Però no ens podem equivocar, som un canal d'expressió, no som la font. No podem creure egocèntricament que som poderosos, no ho som. Mai he cregut que tenir aquesta sensibilitat fos res místic ni especial. És una visió totalment narcisista i en realitat, una falta d'autoestima en creixement. L'artista té sensibilitat per pintar, el barber té sensibilitat per afaitar. I cap dels dos és més que l'altre. Són maneres de veure i viure diferents.

Cada artista, individualment, enten la seva pròpia manera d'expressió, tot i que existeixen uns codis comuns que assenten les "bases". Aquesta és una visió molt occidentalitzada, com la que tenia Kant quan deia que " el gust s'educa". Sempre parlem desde la nostra concepció del món, que és europea i prou. Crec que ens falta tenir en compte altres maneres de veure el món, per aprendre un altre cop de l'error: l'egocentrisme.

Els textos defensen el primer instant, la creació nova i lliure, sense precedents moralitzadors.
I és així com hauria de ser, no només l'art, sinó la vida. I hauriem d'aprendre, no només a parlar-ne, sinó a fer-ho possible.

Dessislava Mincheva

La conferència a la que vam assistir corria a càrreg de Dessislava Mincheva, artista provinent de Sofia i professora de la universitat d'aquesta ciutat. A part de parlar-nos de la seva obra, venia a oferir-nos la possibilitat de cursar un erasmus a Bulgària. Ens va parlar de que Sofia era una ciutat molt enriquidora culturalment, que estava fent un gran pas en el món de l'art. I que, en definitiva, era un bon moment per fer-hi una estada.

Personalment vaig trobar que la seva obra està plena d'un excel.lent coneixement i precisió tècniques, un domini del dibuix i la composició sobradament acadèmics. Amb tot, molt clàssica, pels temes i el color, però una artista completa, amb un vagatge formal i tècnic que es respira en la obra.

Ens va encoratjar a tots a seguir la nostra carrera professional amb fermesa i convenciment, a alçar-nos per explicar al món el que les nostres mans oferien, sense por al fracàs. La veritat és que transmetia seguretat i una tranquilitat colpidora.

La conferència en sí em va semblar un pèl avorrida, pel fet que fou llegida enlloc de parlada. Tret d'aquest punt, va ser prou interessant.

Resultat final

C. FOSCA

Cuantes identitats podría captar aquesta càmara gegant?

És com una màquina de fotos viva, a dins treballen les persones, els mecanismes s'han fet carn. No són només fotos, a dins i a fora i ha molta gent trebalant.

relleu

APUNTS II

De la segona presa de conacte n'extrec un micro. El fang és molt càlid.

Estic molt agraïda de poder realitzar aquesta activitat i de que tinguem una persona que ens ajudi a entendre la natura.

APUNTS I

De la meva primera experiència amb el fang vaig escullir aquesta imatge. Fasciada de com un tros de fang manipulat mínimament podria recordar la posició que aquella persona adoptava. El fang és molt humà.

EXPOSICIÓ

Hem va fer pensar amb l’escolta de les coses, des de que tinc consciència de "no se què" hi ha coses que hem plantejen aquesta escolta com un diàleg silenciós. El silenci no es deixa reduir a cap concepte, ni és tant sols callat, ni és només calmat. L’autora de l’exposició hem va donar una noció personal sobre el fluctuar de l’experiència que desestructura la construcció per a investigar les petites parts d’un tot com a una textura d’interseccións i tensions incertes, com un passadís de cambres secretes per descobrir sense esperar res que no sigui normal.
És com un martelleig que fa entendre el vincle i les confusions entre el silènci. Quan la seguretat de "certesa" es presenta en forma d’equívoc sobtat.
Potser vaig veure-hi d’alguna manera representada fraccions de canvi constant des de l’experiència quotidiana, mutacions quotidianes molt divertides. A vegades penso que no sóc qui per seguir amb això, però hi ha moments que crec que l’encerto no esperant res més d’allò que ve i va.

Dessislava Mincheva

És una sort poder escoltar les experiències de veus honestes. Vam tenir el plaer d’escoltar la de Dessislava Mincheva, artista i professora de Bulgària. Tot el discurs va ser molt acollidor, normalment a una conferència t’esperes la promoció d’una Universitat, però ella va ser molt franca, va donar-nos la possibilitat de conèixer el present i el passat de l’art a Bulgària a partir de la seva pròpia vida. La política fa trontollar la societat però l’art sempre és lliure, és el que també he après amb XingJian Gao i que hem va agradar molt d’escoltar de Dessislava. L’art no necessita de símbols, al contrari de les banderes. És autònom fins que no entra al cercle viciós, la política a vegades no cuida el patrimoni artístic i no és preocupa més que per l’economia exterior.
Ens va donar un consell molt humà i autèntic: Esforçar-se molt i no traïcionar-se a un mateix i pensar en què pot fer per als altres, Déu li ha donat la possibilitat de no conformar-se, el seu compromís amb l’art és molt més fort després dels anys democràtics perquè a diferència del "totalitarisme", aquest no cuida de l’art.

XINGJIAN,GAO

XingJian proposa, a tots aquells que necessiten l’art a la vida, una alliberació de tot, inclús del "tú" narcicista.
Ens parla de llibertat en l’art com a necessitat existencial de sentir i conèixer, sempre a bord del judici estètic, que es manifesta en l’instant de creació.
Quan parla de l’alliberació a partir del "superhome" de Nietzsche, ho fa primerament en clau nihil, com aquell nihilisme on el "superhome" acaba amb ell matiex. Si l’enetenem en clau vitalista, crec que, ens aporoximem al que Xingjian ve a dir-nos, que l’artista no és menys fràgil que els altres habitants del planeta, no és qui salvarà la humanitat, pot realitzar-se a ell mateix. I aquesta realització la fa des de l’art i la pròpia vida, perquè l’entén com a una activitat plena de la vida. Al prendre consciencia de "l’alteritat" també la pren en que no és ni portaveu ni profeta, és un esteta i la crítica social que d’ell pot manifestar és un propi judici estètic que constitueix la pròpia ètica i filosofía. Per tant, els límits de la seva llibertat no estàn en la societat, aquesta sempre ha estat limitada, estan en la seva creació, al propi judici estètic.
El judici estètic també el fa lliure, aquest no entén sobre veritat o mentida tot i que la veritat "política" actualment l’hagi reemplaçat. L’art no és una batalla entre artistes, encara que hi hagi qui dediqui a competir. Acceptar tal torneig és acceptar la política en l’art. No hi ha una veu cantant, ja no seria art, el que pot diferenciar els artistes és el talent, entès en clau d’estètica. I aquesta és individual i instantània durant el procés de creació. No es pot rescriure com fa un bon historiador a mesura que avancen les investigacions. La direcció que l’artista pren no és racional, i la seva filosofia és molt individual. Així, la metafísica es queda només en un trampolí, però l’ajuda a arribar als sentiments per a crear.
La bellesa doncs, no emana del raonament, és purament intuïtiu i per això el judici és també individual, personal. Habita a un espai interior de l’artista on juga la subjectivitat i la objectivitat.
Aixó doncs, l’esteta que es sumergeix per complet a la contempació de l’obra es troba en el mateix estat que l’artista, aquesta serà apreciada com una possibilitat de diàleg entre ella i l’home que emet el judici estètic, amb un mateix llenguatge comú entre tots els humans, un llenguatge no secret. Universal.
¿A què anomenem real? ¿Allò real en l’art designa el món real? ¿ o és un mode de coneixement d’aquest món? Amb aquestes preguntes establim que les teories sobre la realitat no són més que una successió de discursos i que l’artista ha d’escapar-ne per a poder prendre consciència del seu <>, un guia que conté el <<>>. Tres parts iguals que gestionades de manera correcta dins d’aquell espai interior, podran exterioritzar-se perdent el narcicisme. Aquestes parts podrien entendre’s així: <> com a guia i llum de la foscor de les cavernes interiors, <> narcisisme que si no es controla no ajudarà en la constitució, <> la tercera mirada, la de la alteritat, la que permet la contemplació.
El vuit juga una gran força, il·lumina les obres i revela l’estat interior experimentat per l’artista. No es tracta de fer valoracions físiques de l’espai- temps, les valoracions es troben a l’esperit, constituït per intuïcions que venen del món real. El zen vol alliberar-se, i aquest és un procés de transformació infinit, les visions interiorsestàn en constant canvi, de difícil captació i que requereixen dels procediments apropiats, les eines i la pintura. Quan s’aconsegueix fluir el temps i l’espai i expressar-ho, la línia d’horitzó i els punts de fuga no són necessaris, a l’interior hi a el caos. I aquest caos no es recolza en conceptes que parlen del formalisme ni de l’abstarcció. El caos conté el microcosmos i de macrocosmos, i el cosmos humà té la nostra forma, intentar anular el factor humà en l’art és fer que es redueixi a un objecte material. La puresa conté la forma i l’abstracció, l’abstracció pot estar a dins de la forma, com la forma pot convertir-se en abstracció.
Realment puc escriure moltes reflexions que m’han ajudat d’aquest text proposat, crec que si continuo escriuré masses pàgines.
He escullit una frase que m’ajuda a tenir una visió global de la lectura

Volver a la pintura es volver al homre, al individuo frágil, porque los héroes se han sumido todos a la locura

SÉNECA

Tots els humans són una mateixa idea, el pla de Déu conté la essència de totes les coses del món sensible, allò universal. Les plantes també són formes d’una mateixa essència, inclòs totes aquelles coses inanimades són formes d’una idea. Allò que les entén, l’Idos, abraça la imaginació; tot allò incorpori i el <>. Idees que podem percebre en el món dels sentits però que tenen el seu origen en <> universal, el prinicipi de totes les coses.
Al nostre món, on podem percebre tot això formalment, no ens és permès, com jo ho entenc, conèixer les coses de manera estàtica. Aquella persona fotografiada ahir no sóc jo, la experiència de la CAUSA-EFECTE fa que tot dins meu es reestructuri, tot i així tinc una essència, la de un animal, un humà, una dona,... els rols també canvien. La identitat és com un riu que té un nom, l’aigua es renova i mai és la mateixa, com mai és la mateixa persona la model de les classes de modelat i com mai és el mateix el fang del dijous vinent, tot i així manté una forma que li hem anat donant en moments diferents de la nostres pràctiques. Cada figura és diferent però conté un matex Idos, com cada un de nosaltres som diferents però mantenim un mateix Idos.
No sé si se m’és permès però bonament us explicaré un conte que m’agrada molt i que aspectes del text de classe m’hi ha fet pensar.
<¿No estás enfadado, señor?
No, claro que no.
Sin salir de su asombro, inquirió:
Por qué?
Y el Buda le dijo:
- Porque ni tú eres ya el que arrojó la roca, ni soy ya el que estaba allí cuando me fue arrojada.>>
A " el problema de la causa. La contemplación del universo y su aplicación moral" es representa un debat entre Séneca, els estoics, Aristótil i Plató.
Mentre que els estoics són de la opinió que a la naturalesa existeixen dos principis, el de la causa, que es configurada per la raó i el de la matèria com a acció immutable, Aristòtil senyala quatre etapes causals: la causa és la matèria, la causa és també l’artíficie, la causa és l’Idos i el fi de tota obra.
Plató hi afegeix la Idea que com en Déu, en nosaltres juga un paper, la bondat, perquè ell va fer el món tant bé com va poder.

MARTA LLOPART ESTREMS

RELLEU

La creación: 6,673,727,478 maneras de relacionarse con el mundo

Todos creamos. (Este es un juicio categórico que me atrevo a hacer).Al que diga eso de "yo no pinto por que no se pintar" habría que meterle un elocuente patada en el trasero. La creación sirve para muchas cosas, sirve incluso para cosas de las que quizá no seamos muy conscientes, pero no es algo que sólo hagan las personas "creativas". Esta creación elitista y materialista que he leído en los textos ya me recalcitra: crear es esto y no es lo otro. pero bueno!Si al fin y al cabo todo termina siendo una cuestión de la legitimidad que tiene el que lo suscribe! lo que intento deciros es que hay seis billones de personas en este planeta y, crear es algo muy humano que todos los humanos hacen, en alguna medida. La creatividad se encuentra en muchos lados, no sólo en lienzos.

En la imágen: Cuatro maneras de retratar a un músico.

Conferència Erasmus

La professora Dessislava Mincheva va venir a parlar-nos de la Universitat de Bulgària on ella treballa, però bàsicament ens va explicar la seva biografia i la manera com l'evolució del seu país va afectar paral·lelament a la seva carrera artística. Ens va explicar també com va incidir el paper dels seus pares, també famosos artistes a Bulgària, en la seva activitat artística.
M'agradaria comentar la imatge que hi he posat perquè representa el que em va transmetre la seva conferència. Bàsicament estàtica. Crec que hauria resultat molt més interessant que ella ens expliqués les coses que ella sap o coneix, coses bàsiques, que arriben molt més al públic i resulten més espontànies. Però no es pot negar que va resultar informativa, i, veure les seves obres va suposar descobrir una nova manera de fer. Enriquidora.

Relleu: Producció

Foto inicial del que acabaria sent el relleu, i passos a realitzar a sobre el fang: trobar vèrtex, i unir-los.

Relleu producció i final

La creació

Quan un artista treballa en la seva obra només existeix la seva necessitat d'expressar-se, la seva necessitat de crear amb les seves pròpies mans el que li dicta el seu propi sentiment. En aquest instant, la història de l'art i l'estètica estàn fora de del seu pensament, la capacitat creadora de l'artista no pateix cap dominació per part de l'opinió col·lectiva ni de la veritat reconeguda per tots. En aquest moment apareix l'estètica personal de l'artista, la seva expressió en total llibertat.

Això és cert fins a un punt. Per una banda, l'estètica personal sí que s'influencia de les obres d'altres artistes i de llenguatges propis de la seva època. És difícil poder expressar purament l'interioritat personal sense que apareguin influencies externes amb totes les imatges i idees que ens intenten inculcar cada dia des de diferents fronts, per començar, la mateixa universitat, seguit dels llibres i els escrits dels crítics i pensadors de l'art, dels masmedia, dels bombardejos d'imatges i misatges constants de la publicitat, i de les institucions culturals que dictaminen el que és vàlid i el que no és vàlid en art.

Per altra banda, i no tan lluny del que estava dient ara, em pregunto fins a quin punt està preparada la societat per a una llibertat total de l'artista. L'artista forma part de la societat, i li agradi més o menys, necessita de la societat per viure, i això és, necessita vendre la seva obra. ¿Actúen, llavors, els artistes en total llibertat, tot i sabent a qui va dirigida la seva obra? La resposta la trobem al text de Xingjian: "la sociedad siempre ha sido un límite para la libertad individual del artista y el artista ha estado siempre en rebelión contra la sociedad: es inevitable".

La creació i el gaudi artístics no haurien de tenir res a veure amb els judicis de valor de l'art. La creació de la forma a la que recorre l'artista és precisament un llenguatge artístic, que és personal però hauria de ser comunicable, desxifrable i comprensible per tothom. Però si la forma a la que es recorre només és forma i no està impregnada de sentiments humans, es quedarà en forma i s'haurà de recorrer al llengutge per explicar el seu sentit estètic. Llavors l'obra es transformarà en l'explicació d'un nou concepte artístic i l'artista en inventor d'aquest concepte.

Per això, si un artista no es vol perdre entre la marea de diferents discursos de l'art, ha de conservar tant com pugui la seva independència creadora, la seva individualitat. I ser honest amb la seva obra, amb ell mateix i amb l'art, i no tenir por de mostra la seva creació artística al món.

LA CREACIÓN

Crear se define como producir una cosa a partir de la nada, es por ello que todos somos creadores. Una idea nos surge de repente, e independientemente de si la desarrollamos o no, ya hay una realidad en nuestra cabeza, ya hemos creado algo dentro de nosotros.

A partir de esto la creación artística sería, desde mi punto de vista, crear algo a partir de la nada pero dándole una intencionalidad artística, reflexionando en el proceso sobre lo que estamos creando, crear con sentimiento totalmente concentrados en el proceso de crear, olvidar todo lo demás que nos rodea para centrarnos en los que estamos plasmando.

Sin embargo, lo que es arte y lo que no, al igual de lo que es bello y lo que no, lo define cada persona según sus propios gustos. Cualquier persona puede crear arte mientras ella misma lo defina como arte, incluso una persona que sólo pinta por afición esta creando su visión del mundo a partir de un lienzo en blanco. Un retrato no es la persona que tienes delante, sino la visión que tú tienes de esa persona, ya que la información que recogen tus ojos es analizada y estructurada en tu cerebro según tus propios gustos y prejuicios, y de ahí es trasladada con el pincel al lienzo.

Por ello, la creación es diferente en cada persona, nunca habrá dos cuadros iguales porque no hay dos personas iguales, y si los hubiera el segundo sería una copia, ya que la idea no ha partido de uno mismo sino de otra persona y se ha querido plasmar igual, sin aportar nada de uno mismo.

Según mi definición cualquier persona podría crear arte, pero no por ello cualquier persona sería un artista. Una artista es una persona que siente la necesidad de crear, que siente esa pasión de plasmar su realidad, su propia visión del mundo, que utiliza cualquier el medio a su alcance, ya sea la pintura, la escultura, la poesía, la música, o cualquier otra, para expresarse. Un artista deja parte de su alma en cada cuadro, en cada escultura o en cada verso que surge a partir de sus ideas y sus manos, porque es algo que ha salido de dentro de uno mismo, porque ha creado algo que antes no existía, y lo ha creado él.

creativitat

Els textos parlen de la creativitat com a únic possible resultat d’un sentiment expressat mitjançant la pintura. Parlen de que és realitat pura el que es sent, i que l’únic que fa el quadre, el pintor, la pintura és plasmar això. Crear, segons els textos, no és més que obeir aquests sentiments, acceptar el que és real, i transmetre el que es sent. Fugir de tot estil anterior, i plantejar-ho tot amb innocència, no amb coneixements adquirits, sinó amb una primera saviesa, neta. Perquè no s’hagi de justificar, d’explicar, de moralitzar l’art i tan sols sigui vida. Ja parli per si sola i no calgui d’una explicació posterior perquè pugui ser entesa. Segons els textos, ser creatiu és tenir la capacitat de despendre’t de tot allò après anteriorment i crear a partir d’un sentiment pur. Sense ser influenciat per res i només sentir el que és real, que no ha estat embrutat per cap raonament posterior.

La creació

"El artista jamás ha salvado al mundo, como mucho se realiza a sí mismo (...) En vez de declarar que el arte es la religion del artista, más le valdría decir que para él es un modo de vida que practica en cuerpo y alma (...) Esta necesidad casi biológica se transforma en una fuerza motriz continua y poderosa."


"Pero cuando la rebelion del artista se integra en una acción colectiva, bajo la dominación de cualquier poder, sea el que sea, y cuando confía en beneficiarse de un cierto reconocimiento social, no puede evitar comprometerse e incluso someterse. La rebelión del artista sólo puede ser total si éste mantiene su independencia, y solo tendrá sentido si está vinculada a su creación."

Xingjian Gao "Por otra estética"

L'error més gran que ha pogut cometre l'artista és el fet d'arribar al punt de creure's com una especie de demiürg. L'artista actual no crea amb l'interés de fer-ho amb la propia finalitat de l'artista, tal i com es concevia abans, la de realitzar-se a ell mateix. Aquest tipus d'artista, en el meu parer, tal i com l'enteniem en el passat, ha mort. En l'actualitat, l'artista busca trencar amb tot el passat i preten cridar l'atenció de l'espectador mitjançant l'escàndol. Són gent vanitosa que només busca que es parli d'ells mateixos i que en les seves obres siguin cotitzades i exposades en grans museus.


L'artista actual enlloc de crear i trasmetre el que vol mitjançant la pintura, la escultura,...es recolza sempre en la literatura, quan en realitat l'art hauria de parlar per si sol. Per això no m'agrada, actualment, parlar de creació, perquè trobo que ha perdut molt el seu significat original. La visio que va fer Sèneca em va semblar molt profunda i adecuada quan deia el següent:



"El creador no es un hombre que construye cosas, sino un hombre que espera, que cree, que cree en un alma de la realidad y la espera. "se oye, no se busca", parece ser que dice Nietzsche. El alma misma de la realidad quiere ser escuchada y, a su vez, escucharnos; para ello, para esa comunicación nos propone algunos senderos materiales: la poesía, la pintura, la escultura, la música."

Relleu

Aquesta és la fotografia inicial que he utilitzat per a fer el meu relleu, però per problemes de pèrdues de cap, no li he fet cap fotografia al relleu final i ara mateix no el tinc a l'abast. Però la posaré. I ara mirant-me la foto, diria que m'agrada que m'agrada molt més el resultat dels peus al fang que no pas la fotografia mateixa, perquè al ser un element que té tanta força i al tenir aquest primeríssim pla, el fet que tingui tridimensionalitat realça la vigorositat dels peuets.

creación artística

¿Qué és crear?¿crear de la nada gracias a una inspiración divina??crear...el mundo que nos rodea entra en nosotros como una avalancha de información constante, excesiva, confusa y nuestro consciente debe esforzarse en seleccionar, discernir lo que necesita e interpretarlo, sintetizar en ideas, sacar conclusiones, relacionarlas entre ellas...y de ahi surge la necesidad de expresarlas.De todas las formas posibles, el artista plástico las expresa vomitando de nuevo afuera, devolviendo esa avalancha al mundo en forma de materia...como dice Gao Xingjian "...no existe más objetivo en el arte que la propia necesidad de expresarse en tanto que individuo..."

Toda obra de arte tiene algo de "autoretrato", una parte del autor, su visión particular del mundo. Cuando en arte se pierde el punto de vista humano, según G.Xingjian la obra deja de tener sentido como arte y sólo queda el discurso...Sin embargo lo puramente racional también es una parte de nosotros, la abstracción de la realidad en formas ideales también es una capacidad exclusivamente humana...¿Se puede decir qué se debe y qué no se debe hacer en arte?¿tiene, o deberia tener, límites la creación artística?En la frenética y confusa historia del arte siempre se ha buscado romper los límites impuestos, descubrir nuevas formas de expresión, para muchos, llegando a extremos absurdos. Parece que todo puede ser arte y el propio concepto empieza a perder sentido, pero si el arte es un medio de expresión no creo que pueda tener límites, sea una expresión puramente de sentimiento o sensaciones,sea una expresión política, o la expresión de algo totalmete racional, todo es expresión y todo pertenece al mundo interior del artista, contenga más o menos sentimiento.

Para mí lo importante es que el acto de crear sea un acto sincero para con uno mismo, que no haya más objetivo que el de expresarse. La comercialización y la sobrevaloración del arte pueden confundir y transformar el objetivo por el de impactar en el espectador, el de destacar por encima de los demás, o el de vender cada vez a un precio más alto y desorbitado.

Año:2002
Nacionalidad:Corea del Sur
Género:Drama
Duración:117 m.
T. original:Chihwaseon
Dirección:Im Kwon-taek

Intérpretes:Choi Min-sik (Jang Seung-up),Ahn Sung-kee (Kim Byung-Moon)Yu Ho-jeong (Mae-hyang)Kim Yeo-jin (Jin-hong)Son Ye-jin (So-woon)

Guión:Im Kwon-taek,Kim Yong-ok,Min Byung-sam
Fotografía:Jung Il-sung
Música:Kim Young-dong
Montaje:Park Seon-deok

relieve

Exposicó Yeva Goldfarb

Tot i que he passat centenars de vegades pel carrer del Pi, mai m'hauria assabentat de l'existència del centre de Sant Lluc sinó hagués estat per la visita que hi vam fer.
La veritat és que si em donessin a triar entre els dos artistes que hi van exposar, indubtablement em quedaria amb la Yeva. Em va colpejar d'una manera sorprenent. Cadascuna de les escultures tenia el seu què, però n'hi va haver unes quantes que trigaran a esborrar-se'm de la memòria com per exemple l'home-ocell, la gosseta, i per suposat el cap de l'home negre.
Em vaig quedar perplexa mirant'me'l durant un minut sencer, incrèdula de la seva forma. De fet, vaig pensar que m'agradaria conèixer-lo. Tant si és real com si és un producte de la imaginació.
De fet, m'agradaria conèixer a l'home que aquella escultura em va transmetre, m'agradaria conèixer el que jo em vaig imaginar.

Relleu Final

DESSISLAVA MINCHEVA.

Dessislava Mintcheva es artista y profesora de la Facultad de Bellas Artes de Sofía(Bulgaria),
nacio en una familia de artistas, sus progenitores eran pintores famosos en su pais. En la conferencia hizo un repaso a su biografia ya que el haber tomado unas decisiones u otras y haber vivido bajo ciertas circunstancias concretas hacen que su obra sea como es. Una de las cosas que me llamó mas la atención fue como se vivia el arte en Bulgaria durante el Totalitarismo, se crearon grandes galerias y el arte estaba financiado por el gobierno,el artista era el privilegiado.Esa idea me hizo pensar,el artista como el privilegiado, el saber,el aprendizaje,la creación...anteponiendose a todo lo demàs!

[en la imagen adjunta podemos ver unos garabatos realizados mintras estaba en la conferencia,en primer lugar representaria al público,muy entusiasta por cierto, las demas imagenes son Dessislava Mincheva y su acompañante]

¿Hay algo que demostrar en el arte? Con esta pregunta empieza uno de los textos que mas me ha hecho reflexionar. Incluso Séneca, en otro de los textos, hace hincapié en esa misma cuestión. Hablando de las causas que nos llevan a hacer el arte, remarca la finalidad como una de ellas. Lo que impulsa al artista a crear.
Según Gao Xingjian el arte nace de la necesidad existencial de sentir y de conocer, un modo de vida que se practica en cuerpo y alma. En una época en la que el arte socialmente comprometido está en auge me ha parecido muy interesante leer los pensamientos de este hombre que afirma que el arte no es una forma de protesta, que no se parece nada al ruedo politico sino que su esencia reside en la estetica. Para mí, que ya de por sí me supone un debate los diferentes pensamientos del arte esencialista y contextualista, su vision representa un apoyo a la idea de que el arte no tiene por que estar necesariamente ligado a cuestiones sociales o politicas en lo que me encuentro de acuerdo. Aún así creo que tampoco hay que rechazar como arte a lo que si que lo está.

CREACIÓN

Entorno a la CREACIÓN

La creación se obtiene mediante la acción del crear y dicha acción es difícilmente delimitable. Pues todo individuo puede crear, gracias a la razón que le permite “configurar la materia y darle forma”.

Tanto en el texto de Séneca como en el titulado “El sentimiento de la pintura” hablan de cómo el artista en tanto que a creador construye una versión individual de la realidad tomando como referente un modelo. Y digo individual por la importancia que en los tres artículos le dan al hecho de que todos los individuos tengamos unos valores subjetivos, independientes del resto de la humanidad.

Todo parte de un criterio individual y subjetivo, desde la visión que plantea el propio artista hasta los receptores(como pueden ser los críticos); incluso la belleza es puramente individual. Enjuiciar al arte objetivamente no es válido en ningún caso, por que cualquier juicio es fruto del subjetivismo del propio individuo y fruto de un contexto histórico-social determinado.

Gao XingJian analiza este tema y dice que “la sociedad siempre ha sido un límite para la libertad individual del artista y el artista ha estado siempre en rebelión contra la sociedad: es inevitable”.

Mediante la creación el artista logra expresarse, convierte el arte en algo necesario y vital para él mismo, y gracias a la capacidad sensible puede no sólo crear si no comunicar.

Si anteriormente se ha dicho que todo ser humano puede crear, todo ser humano es capaz de hacer arte, sin embargo esa subjetividad de la que se ha hablado, sumada a la sensibilidad es lo que hace que unas determinadas personas creen y a la vez hagan arte.

El artista trata de mostrar otra visión de la realidad ahora bien, como dice Gao XingJian para el artista el arte debe ser un “modo de vida que practica en cuerpo y alma”.

Exposición de escultura de Yeva Goldfarb. Expuesta en el Centro de Sant Lluc.

Todo lo comentado sobre esta exposición durante el blog es totalmente cierto,me llama la atención la manera en tratar las formas y exagerarlas.La imagen de la perra con multiples mamas me transmitió la sensación de que reflejaba muy bien la maternidad.

Apuntes modelado 2

Modelo sentada con los brazos encima de las rodillas.

Intento de crear con barro, a la modelo de pie con los brazos aguantados en la cadera.

CREACIÓN y IDEA

El artista y la creación siempre van conectados. Cuanto más se deja fluir la creación, más cercano está el artista en poder expresar sus sentimientos a través de su obra. El artista, como dice Gao XingJian, es tan frágil como el hombre común y también tiene esa necesidad de expresarse ante el mundo a su alrededor.

Lo que al artista le hace ser más independiente, más individual es la manera en que transmite esos pensamientos, sentimientos, etc... los cuales los convierte en formas y puede tener su propio lenguaje dentro de las formas, los colores, en función de su manera de ser y de ver las cosas. La creación da esa libertad a la hora de poder crear un propio lenguaje, no hay límites. Estos límites solo se anteponen, cuando el artista se adapta bajo un poder para beneficiarse de un reconocimiento social.

Yo creo a partir de lo que siento, de recuerdos distorsionados por el tiempo, de pensamientos, de observaciones a mi alrededor, incluso de sueños determinados que para mí han tenido algun significado.

Cómo se transmite el significado de tu mundo interior, creo que se encuentra en la manera de ser y la visión que tengas de las cosas. Cada uno lo lleva a su estilo o manera, pero siempre con su huella personal, que le hace ser diferente al resto. Esa huella se ha ido construyendo, como nos hemos ido construyendo nosotros como personas.

Yo, puedo expresar mil cosas con un sólo trazo, con un color plano en un elemento, puedo sintetizar luz y comprensión frente al objeto que haya querido representar.

Aunque sea simple, no significa que tenga que ser espontáneo, puedo tener una primera idea, que se va formando en mi cabeza. A la hora de plasmar esa ideo en un soporte X, también intervendrá la acción de mis manos, que unidas a mi cerebro me harán cambiar esa idea, evolucionarla hasta llegar a una representación acorde a lo que queria transmitir.

Las ideas en si, no ayudan a determinar una obra, son solo un punto de partida, que se va haciendo complejo y se va llenando como ya he dicho más arriba, con la manera de crear una obra, de sentir y de dar forma a un pensamiento o sentimiento.

RELIEVE

modelado final y prodeso del molde.