No vaig poder assistir a l’acte d’homenatge a Josep Salvadó Jassans, catedràtic d’escultura i artista, desaparegut fa només un any. No el vaig coneixer personalment, però a partir de l’audiovisual dirigit per Jorge Egea, he pogut fer un petit esbòs.

Podria dir que el que duu a terme en Jassans en l’audiovisual, és un retrat psicològic, però no del model, si no del propi Jassans. El retrat parla més del propi acte de modelar, que de la persona viva que té al davant. Jassans sembla tant sols alimentar-se del model. Tot i les notes antropomètriques, la semblança física en vers el model, que per altre banda és evident, sembla secundària per ell, El resultat és d’una bellesa clàssica absoluta, i la inmortalitat del model paga el preu de la idealització, i per tant de l’oblit. El tema no és important, el tema és cada un de nosaltres, i aixó és el que s’ha d’aconseguir traspassar al fang.

Personalment trobo fascinant el poder parlar d’un mateix a través de la representació d’un altre. És gairabé paradoxal.

He recollit algunes imatges del video homenatge que m’han cridat especialment l’atenció. He pensat en contraposar-les a d’altres imatges, en forma de diàleg. El mateix he fet amb algunes fotografies de l’exposició de Steve Gibson (hi ha un parell de fotos de companyes de classe, suposo que no els farà res)

Em va sorprendre la relativa facilitat amb la que Gibson integra la pintura a les seves escultures, crec que simultanieja amb encert els dos sistemas de representació. Personalment, crec que Gibson depén massa de les cites de freud. (ocupen més de la meitat del "llibre"). Ës difícil deixar anar la vora quan nedem.

Heu estat al museu de zoología? Les figures de Gibson em feien pensar en els animals dissecats amb els seus ullets de vidre. Curiosament, també les percebo buides per dins.