Només gràcies als providencials diners de la loteria, Babette es veu capaç de mostrar el seu art. Sembla necessitar fins i tot la decoració, el luxós servei de taula i les diferents copes per cada tipus de beguda. En alguns moments sembla posseïda pel ritual, tot el que fa sembla inqüestionable.
Em dona la sensació de que Babette no diferencia entre l’art culinari i els elements propis d’una exhibició d’estatus social, com per exemple, la sopa de tortuga. Ella es limita a fer exactament el que feia al cafè, sense vessar en la seva obra res del que ha experimentat durant 14 anys en la petita comunitat.
Posteriorment al banquet, fins i tot reconeix amb un cert orgull, haver gastat el mateix que valia un sopar per a 12 persones al Café Anglais de París. (No puc deixar de pensar en el fabulós negoci que representava aquest restaurant per als seus gerents, un cop pagats els proveïdors, es clar)
No percebo cap to irònic en la seva acció, realment no estic segur de si ella és plenament conscient del que representa un banquet d’aquelles característiques, doncs com ja he dit abans em sembla que actua presa per una mena d’automatisme. Només entendria aquest banquet si ella el fes com a exorcisme, com a alliberament del món al que ja no pertany.
Ha d’entendre un/a artista la seva visió del món com una veritat indubtable?
A l’artista sovint se’l mostra propulsat per una fe cega. (Van Gogh, Cezanne, Picasso, Pollock, Courbet, etc...)
La fe, ja sigui en Deu, o en un mateix, dona a l’artista un pilar indestructible sobre el que aixecar el seu món (i segur que va molt bé per tractar amb els galeristes). Normalment, l’artista que es qüestiona (realment) la seva pròpia obra, no te molt èxit a les festes.
És important que l’artista sigui impermeable? Vull dir, “poc influenciable”? Que en penseu?